PSICOLOGÍA DEL CICLE VITAL: BASES CONCEPTUALS I PERSPECTIVES TEÒRIQUES

TEMA 1. PSICOLOGÍA DEL CICLE VITAL: BASES CONCEPTUALS I PERSPECTIVES TEÒRIQUES

1. CONCEPTE

La Psicologia del Cicle Vital consisteix en l’estudi científic des d’una perspectiva multidimensional dels canvis en el comportament i les habilitats des de la concepció fins a la mort com a resultat de la interacció de factors biològics i ambientals, passats i presents.

Es caracteritza pel seu dinamisme, ja que els descobriments de la investigació la sotmeten a continu reciclatge. Es focalitza en l’estudi dels canvis del comportament humà atenent al context personal i sociohistòric en el que es desenvolupa l'individu, qui està en continu transformació. Així, consisteix en l’estudi de la conducta observable i interioritzada de l’esser humà des d'una perspectiva normativa.

Estableix que el desenvolupament és direccional (d’estructures més simples a més complexes), organitzat (les habilitats es van integrant paulatinament), holístic (els assoliments s’integren en un sistema més ampli d’interrelacions entre estructures físiques, cognitives, emocionals i socials) i variable (no totes les dimensions creixen al mateix ritme ni amb la mateixa intensitat).

1.1. TERMINOLOGIA BÀSICA EN L’ESTUDI DEL DESENVOLUPAMENT HUMÀ

• CREIXEMENT: es refereix als canvis físics que tenen lloc en un organisme; són de tipus quantitatiu, és a dir, es poden mesurar i tabular. El creixement en les persones s’expressa normalment per mitjà del pes i de l’alçada; però, també pot haver-hi altres mesuraments, com el perímetre cranial o toràcic, o volums com la capacitat i el pes de la massa cefàlica.

• MADURACIÓ: es tracta dels canvis biològics operats en l’ésser humà que permetràn l’adquisició de noves capacitats. La maduració està relacionada amb l’edat i determinada biològicament.

• DESENVOLUPAMENT: el desenvolupament humà es podria definir com un procés de canvis psíquics que afecten la forma en que ens sentim i pensem i també la forma en que ens comportem i actuem. El desenvolupament és responsable de la formació i el perfeccionament de capacitats específicament humanes com el llenguatge, la memòria…. Els canvis produïts en el desenvolupament són qualitatiu, s’inicien amb la fecundació i es donen durant tota la vida.

1.2. TIPUS DE CANVIS

La psicologia del desenvolupament estudia les transformacions que tenen lloc en les diferents etapes de la vida. Segons els criteris que seguim, els canvis poden classificar-se com a:

• EVOLUTIU vs. INVOLUTIU

• Evolutiu: aquells canvis que suposen l’aparició de noves formes de comportament. Per exemple: Un xiquet que aprèn a llegir.
• Involutiu: aquells canvis que suposen un decliu, deteriorament o supressió d’un comportament. Per exemple: Un xiquet que perd la por a l'obscuritat.

Qualsevol progressió evolutiva comporta una nova capacitat i la pèrdua de capacitats ja existents. Per tant, en totes les etapes de vida hi ha canvis evolutius e involutius. Per exemple: Un xiquet que comença a caminar, deixa de gatejar.

• QUANTITATIU vs. QUALITATIU

• Quantitatiu: Canvis que condueixen a un increment o decrement en alguna característica, habilitat o aspecte del comportament. Per exemple: Una xiqueta que augmenta el seu vocabulari dia a dia.
• Qualitatiu: Canvis en l’estructura, classe o tipus de comportament. Per exemple: Un bebè que passa de balbucejar a dir les primeres paraules.

Quan un canvi quantitatiu és molt gran pot ocasionar un canvi qualitatiu. Per exemple: Quan una persona introvertida acudeix a teràpia per augmentar les seues habilitats interpersonals (canvi quantitatiu), i acaba convertint-se en una persona molt més extravertida (canvi qualitatiu).

• CONTINU vs. DISCONTINU

• Continu: Canvis progressius, additius, que impliquen el cúmul de xicotetes modificacions. Es tracta de canvis lents, graduals, progressius o acumulatius. Per exemple: L’adquisició d'un idioma.
• Discontinu: Canvis que comporten una evolució brusca amb oscil·lacions i variacions. Per exemple: Deixar de fumar en moltes ocasions suposa un canvi brusc amb posteriors retrocessos.

Cada subjecte experimenta aquests canvis (a nivell intraindividual; per exemple, augment de la seua estatura, aprèn a caminar, etc.), encara que són diferents en cada subjecte (nivell interindividual; per exemple, un xiquet pot desenvolupar el seu llenguatge expressiu amb una diferència de diversos mesos respecte d'altre).

• DEPENDENTS DE L'HERÈNCIA vs. DE L'AMBIENT

• Dependents de l’herència: canvis resultat de factors naturals, biològics o innats.
• Dependents de factors ambientals: canvis resultat d’experiència o del medi.

Els autors solen mantindre una postura interaccionista assumint l’influència d’ambdós aspectes.

• ACTIU vs. PASSIU

• Actiu: canvis en els que l’individu es mostra actiu en el procés. El motor està en el indvidu.
• Passiu: Canvis on l’individu es mostra passiva. La societat influeix al subjecte i el canvia.

1.3. OBJECTIUS

• DESCRIURE

• El registre i descripció dels canvis. Descriure els canvis produïts per la edat i per la experiència acumulada en els processos físics, cognitius, emocionals i socials, dins d’un enfocament integrador de l’estadi evolutiu. Comparar les distintes trajectòries dels subjectes amb l’anàlisi de les diferències interindividuals i la trajectòria de desenvolupament individual front les tendències normatives.

• EXPLICAR

• L’anàlisi de les seues causes. Explicar els canvis produïts per la interacció del desenvolupament i l’educació dels subjectes, així com esbrinar quines són les variables que han conduit a la permanència o al canvi.

• PREDIR

• La previsió i pronòstic de la constel·lació de variables que poden conduir a qualsevol trastorn o anomalia en el desenvolupament. Predir perfils de desenvolupament basats en coneixements explicatius. Esta possibilitat de predir per on anirà el desenvolupament permitix justificar objectius de intervenció psicoeducativa per millorar la vida de xiquets/es, adolescents i adults i prevenir dificultats i problemes, amb la finalitat de intervenir i optimitzar.

• OPTIMITZAR

• Identificar els procediments de intervenció més idonis (preventius o pal·liatius) per optimitzar el desenvolupament. Es tracta d’una intervenció preventiva per a modificar la situació i evitar que tinguen lloc algunes conseqüències no desitjades, o fer-ho a posteriori per minorar o corregir els prejudicis o danys ja produïts.

2. HISTÒRIA

El naixement de la psicologia evolutiva com disciplina és relativament recent, havent-se iniciat a finals del segle XIX. Des del seu origen es poden establir els següents períodes:

1. PERÍODE DE FORMACIÓ (finals del s. XIX – 1ª Guerra Mundial)

El primer intent per conèixer com es produeix el desenvolupament va arribar de la mà de William Preyer, qui en l’any 1882 va publicar un llibre que s’anomenava El alma del niño. En ell es recollia de forma detallada una biografia pretenent, a partir d'ella, endinsar-se en l’interior de l’individu, això és, en l’aleshores denominada “ànima”. Es tractava, per tant, d’una recopilació d’informació important però d’un sol individu.

...