Ace Guiones

4. ÀNGEL GUIMERÀ

4.1. El teatre

• Després de gairebé cent cinquanta anys veient representar tragèdies, el públic europeu veu com els romàntics trenquen la rutina neoclàssica amb un nou gènere teatral: el drama . Si abans l’acció transcorria en un sol lloc i en menys de vint-i-quatre hores, la imaginació romàntica situà l’acció en múltiples espais i en períodes de temps tan llargs com calgués. Les dificultats tècniques augmentaren, tant que molts drames romàntics no foren representats.

• Inspirant-se en Shakespeare, a qui admiraven per la seva capacitat creadora i la seva llibertat, els dramaturgs romàntics desenvoluparen l’anomenat drama històric, sovint basat en algun episodi del passat medieval, en què van mesclar tragèdia i comèdia, prosa i vers, bellesa i lletgesa, passions, violència... Fou aquest tipus de drama d’inspiració francesa (Hugo, Dumas), el que triomfà als teatres catalans durant la primera meitat de segle XIX, representat, tal com marcava la llei, en castellà. A mesura que la influència de la Renaixença es deixà sentir, però, primer se’n catalanitzà la temàtica i, més endavant, la llengua, tot i que en un model força arcaic i medievalitzant.

• Al costat d’aquest teatre culte que anava en augment, es mantingué viva la tradició popular del sainet , que s’expressava en català col•loquial i que a vegades servia per a difondre continguts polítics liberals entre les classes populars. Aquest tipus de teatre popular sovint es representava en cases particulars i servia de plataforma perquè apareguessin nous autors que explotessin aquest teatre basat en l’humor, el sarcasme i la paròdia.

• Fou així que inicià la seva carrera Frederic Soler (1839-1895), conegut també com Serafí Pitarra, que a partir de 1866 sintetitzà les dues tradicions en una mena de teatre burgès que es convertí en el primer teatre modern, comercial i populista de la literatura catalana. Aquest tipus de teatre, però, fou víctima del model lingüístic que utilitzà, el català que ara es parla, un model de llengua tan col•loquial i ple de castellanismes que no ha resistit el pas del temps. És per això que alguns intel•lectuals de la Renaixença, conscients de l’endarreriment del teatre català respecte a Europa, s’esforçaren i impel•liren Àngel Guimerà a buscar una alternativa a aquest tipus de teatre.

4.2. Àngel Guimerà: biografia i obres

• Àngel Guimerà (1845-1924) començà a escriure, animat pels seus amics, una mica gran. S’estrenà com a poeta, bàsicament fent poemes narratius i patriòtics. El 1877 fou nomenat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals (guanyà en les tres categories: fe, pàtria i amor). Aconsellat pels seva amics provà sort en el teatre. Als trenta-quatre anys estrenà la seva primera obra, Gal•la Placídia, i la seva carrera de dramaturg ja no s’aturà fins al final de la seva vida. Gràcies als seus èxits teatrals pogué dedicar-se professionalment a la literatura i, amb el temps, es convertí en un home públic, reconegut aquí i a l’estranger.

• La seva popularitat no es deu únicament a la qualitat de poeta i dramaturg; molta gent el coneix per la seva militància en el catalanisme polític i el seu compromís amb el moviment de la Renaixença. Fundador i director de la revista La Renaixensa (1871), que donà nom al moviment, estigué vinculat directa o indirectament a moltes de les seves institucions (JJFF, Ateneu Barcelonès..) i s’implicà directament en els principals actes del catalanisme polític de l’època. Sovint caigué en la temptació d’incloure alguna de les seves reivindicacions polítiques en les seves obres, cosa que li suposà algunes prohibicions o represàlies per part del govern o d’empresaris teatrals de fora de Catalunya.

• Tot i que la tradició teatral de què partia era pobra i que s’havia format tot sol llegint tant com podia, sobretot els clàssics medievals catalans, emprengué la seva tasca de dramaturg amb un objectiu molt clar: posar el teatre català al nivell del teatre europeu. Malgrat tot, el seu teatre sempre patí un cert desfasament respecte del

...