Antropologia Contemporanea

Júlia Sebastian

Antropologia de les societats contemporànies

1

El turisme, la migració i el desenvolupament com a processos socials basats en la interculturalitat asimètrica

Des dels seus inicis el món s’ha configurat a partir de grups de persones organitzades en societats, que han ocupat un determinat espai geogràfic hi han desenvolupat un trets culturals propis. Sempre hi ha hagut més o menys mobilitat en aquests grups, contacte amb altres cultures, etc, però el concepte <<espai físic>> tenia una gran importància, cada territori, malgrat invasions, colonialismes…etc, pertanyia a un a cultura, en formava part, la delimitava. Però en el món actual aquest concepte ha desaparegut, per les forces que mouen el món ja no hi ha espai físic, el poder és flotant, hi han intercanvis i connexions que uneixen cada pam del planeta. Aquest procés és conegut com un procés de globalització: com explica Arturo Escobar en el seu text El lugar de la naturaleza y la naturaleza del lugar: globalización o posdesarrollo, abans que comences aquest procés els espais, o llocs, configuraven una cultura determinada, les persones pertanyien a aquest lloc, en formaven part; amb la globalització, aquest lloc ha perdut el sentit, ara l’espai físic ha perdut importància i ha donat lloc a un altre tipus d’espai, flotant i intangible, on només poden accedir-hi uns pocs privilegiats, i on es troben totes les relacions que determinen el present i el futur de les societats.

Però si ens mirem aquesta globalització des d’un punt de vista més quotidià, fixant-nos en què ens comporta coma ciutadans, en un principi podria semblar que la desaparició de fronteres és culturalment positiva, ja que permet el contacte amb qualsevol part del món, l’aprenentatge d’altres maneres de viure i de pensar, en definitiva, una obertura de fronteres que comportaria una obertura de ment. Però a la pràctica no ha estat així, si més no a nivell general, aquesta desaparició de fronteres ha servit com a pretext per legitimitzar colonialismes i imperialismes que van molt més lluny dels coneguts fins ara, que s’apoderen a tots nivells d’un territori, de la seva economia, política, societat, fins i tot cultura, amagats sota un discurs demagògic que promou la diversitat cultural, la no importància de la paraula frontera o territori, l’alliberació barreres entre nacions…

Júlia Sebastian

Antropologia de les societats contemporànies

2

Malgrat això, aquesta presa de poder no s’ha dut a terme de manera igualitària a tot arreu; si ja no podem parlar de països poderosos, sinó d’empreses o entitats poderoses, aquestes forces de poder representen un país o una regió, atorgant-li força i sobirania per damunt d’aquells països que no són representats per res, només per ells mateixos. Llavors podem seguir parlant de desigualtats entre països o entre cultures, desigualtats que sempre han estat vigents, però potser ara s’estan accentuant. En aquest assaig intentaré reflexionar sobre les desigualtats culturals originades per aquest nou ordre mundial que és la globalització, i sobre com coses que des del món occidental veiem “normals” i fins i tot legítimes no fan més que fomentar aquestes desigualtats i el pensament d’una superioritat cultural.

Una de les qüestions que sempre ha existit però que amb la globalització s’ha generalitzat és la de les migracions. Des dels inicis de la historia l’home ha emigrat en busca de condicions millors; però sovint la presencia de persones immigrants crea conflictes i malestars que generen una segregació social, i conseqüentment, més conflictes i malestars. En el text perspectivas teóricas y metodológicas, Carles Freixa ens parla precisament d’això, centrant-se en la població llatinoamericana de Barcelona. Freixa, després d’un llarg treball amb persones d’aquesta procedència, i amb professionals que treballen amb ells, fa un informe detallant quina és la situació d’aquestes persones, intenta comprendre el perquè d’aquesta segregació social que es du a terme, de l’exclusió i l’organització en grups o en les anomenades “bandes”. I es que no deixa de ser un peix que es mossega la cua. Freixa ens parla de joves llatinoamericans, però el mateix es podria aplicar a un immigrant procedent de qualsevol altre lloc. Generalment les migracions cap a Europa es duen a terme per buscar un futur millor, en el cas de Catalunya la majoria d’immigrants són de procedència llatinoamericana, nord-africana i centreasiàtica, de països on les condicions de vida són molt inferiors, i aquestes persones venen (la majoria) per sobreviure, no perquè en tinguin ganes. I des d’aquí, quan veiem un immigrant d’un d’aquests països el mirem de bon principi amb recel i amb por; no entenem que per ell segurament ha estat molt difícil venir fins aquí, que potser troba a faltar la seva terra; i si aquesta persona no s’adapta totalment és rebutjada per la societat. Per això en les grans ciutats europees els immigrants estan agrupats segons la seva procedència, després del rebuig trobat per les persones autòctones busquen refugi, estar prop de casa seva, i també generen rebuig cap al país on han viatjat. I tots aquests processos comporten molt d’odi; la por d’allò estrany, el perill de pèrdua d’una identitat cultural, genera por i recel, i

Júlia Sebastian

Antropologia de les societats contemporànies

3

conseqüentment rebuig; aquest rebuig genera odi per part de l’immigrant, i odi per el ciutadà d’aquí cap a aquell que no s’adapta.

Caldria reflexionar sobre els motius que generen aquesta desconfiança inicial per part del país receptor. Evidentment hi han qüestions econòmiques; quan les coses no van bé, qualsevol excusa és vàlida, i moltes vegades se’ls dona als immigrants part de la culpa de la situació de crisis econòmica; però també hi ha una qüestió cultural, i és aquí on m’agradaria aprofundir. La diversitat cultural està ben vista, que en una societat hi convisquin diferents cultures és una font d’enriquiment, hauria de promoure l’intercanvi d’idees i pensaments; però la realitat no és així, a la gent li agrada veure cultures noves, persones que viuen de manera diferent, però no a casa seva. Hi ha una espècie de por a perdre una identitat cultural, a que la pròpia cultura sigui envaïda per una de forana. Malgrat això, moltes de les persones que tenen aquesta por i per tant tenen recel a qualsevol immigrant, no tenen problemes a anar de vacances al Marroc, per exemple, o a Sud-Amèrica, a “conèixer” una altra cultura i fins i tot integrar-s’hi

...