Didáctica

TEMA 1. LA DIDÀCTICA. ELS PROCESSOS D'ENSENYAMENT I APRENENTATGE.

1. La didàctica.

 La DIDÀCTICA és una ciència social que es va definir com a ciència durant el darrer quart del segle XX i forma part de la Pedagogia.

 La didàctica, la història de l’educació i l’economia de l’educació són alguns exemples de ciències de l’educació.

 Per tant, la didàctica és un tipus de ciència que es troba poc controlada.

 Dins el conjunt de les ciències de l'educació, la didàctica ocupa un lloc de normativa-pràctica, és a dir, els coneixements s’utilitzen per millorar els processos d’aprenentatge.

 La didàctica en sí mateixa no té sentit si no es pot aplicar a l’educació.

 La didàctica es dedica al procés d’ensenyament-aprenentatge, afectant més profundament a l’ensenyament.

 Si no hi ha gent per aprendre no es pot ensenyar, per tant la relació ha d’existir. Durant molts d’anys la relació era de causa-afecte, actualment la relació no és tan senzilla.

 Ensenyar bé, no garanteix l’aprenentatge. Les persones tenim l’opció d’aprendre sense un professor davant, per tant l’aprenentatge no va lligat al terme d’escola i professor estrictament, però el paper del professor és important al llarg d’una instrucció determinada.

2. Aprendre.

 APRENDRE és qualsevol modificació en qualsevol de les dimensions d’una persona.

 És una modificació, però no qualsevol, és més un canvi o modificació en aquelles dimensions modificables per l’acció escolar (cognitiva, comportamental i experimental).

 Dimensions modificables per l'acció escolar:

◦ Cognitiva: coneixement de l’escola. Exemple: taules de multiplicar.

◦ Comportamental: modifica hàbits, actituds i formes d’actuar. Exemple: aprendre a canviar de marxa a un cotxe.

◦ Experiencial: basat amb el que ha viscut una persona, que forma part de les reaccions diverses situacions (basat amb l’experiència). Perquè la persona pugui evolucionar les modificacions dins les tres dimensions són importants.

 El professor ha d’evolucionar dins les tres dimensions a l’alumne.

 L’aprenentatge requereix:

◦ Habilitat: no es pot demanar el mateix a tots els alumnes, depèn del grau de coneixement on es trobin.

◦ Caràcter cognitiu: lligat a la motricitat d’un infant.

◦ Esforç: s’ha de fer feina sobre el material per aprendre. Lligat a l’esforç es troba la motivació i l’interès. La solució a la poca motivació, és la recerca d’un aprenentatge interessant.

3. Ensenyament-Aprenentatge.

 Influències de l’aprenentatge.

◦ Les expectatives del mestre s’han de veure reflectides perquè es compleixin.

◦ Les expectatives han de ser ajustades a la realitat i sempre en positiu.

◦ També influeixen les percepcions de l’alumne, és a dir, tots els tipus de missatges que el professor pot donar als alumnes.

◦ El professor pot dissenyar una situació, però els alumnes la poden percebre de manera diferent i per tant, influir sobre el seu aprenentatge.

 Ensenyament.

◦ Es troba lligat a l’aprenentatge.

◦ És una acció intencional per produir en algú un aprenentatge. Per ensenyar hi ha d’haver acció, fer alguna cosa.

◦ L’acció intencional consisteix en que a vegades es pot ensenyar sense tenir-ne consciència (exemple: de la televisió els nens poden aprendre models de conducta).

◦ La feina d’un professor és amb acció intencionada, és a dir, implica una planificació de l’ensenyament.

◦ La intenció de l’aprenentatge lliga l’ensenyament a qui aprèn.

◦ Cada grup d’alumnes és totalment diferent a un altre, es produeixen modificacions dins l’àmbit on es troben, tenen les seves pròpies dinàmiques, etc.

◦ Dins un cicle escolar, l’evolució pot canviar la manera d’ensenyament o d’aprenentatge. L’ensenyament pot ser flexible depenent del grup d’alumnes.

 Relació entre ensenyament-aprenentatge.

◦ La frase de Norman (un psicòleg de l’educació) diu que <<és estrany que un alumne aprengui, si no els ensenyam a aprendre>>.

◦ Com a professor, s’ha de dedicar temps en aquest aspecte.

 Competències bàsiques.

◦ Per damunt de les àrees i dels continguts, prioritzam l’habilitat per damunt el saber del nin.

◦ Les lleis actuals persegueixen un tipus d’alumne més complet.

◦ El professor ensenya a aprendre.

 Procés ensenyament-aprenentatge:

1. Procés comunicatiu.

 És un procés de comunicació que està format per un emissor, un receptor, un codi, un canal, un missatge i un context.

 Un codi és la informació que arriba a través dels sentits. És necessari que aquest codi sigui compartit, és a dir, perquè hi hagi comunicació l’emissor i el receptor han de poder descodificar el missatge que és dóna.

 Podem trobar diversos codis:

◦ Codi verbal: missatge escrit o oral.

◦ Codi no verbal: kinètica (moviments, gestos de la cara), espai, temps (organització). El nostre cos ha d’acompanyar el missatge. El cos es pot utilitzar per recolzar el missatge verbal. Un exemple són els gestos que es fan amb les mans.

◦ Codi para verbal: pauses, entonació, volum, velocitat. S’ha de tenir en compte el to de veu, l’entonació, un volum considerable i la importància de marcar una pautes, és a dir, marcar una idea important, recalcar un canvi de tema, proposar una pregunta, etc. A un discurs marcar un ritme és molt important.

 El missatge amb codi verbal no es pot aïllar de la resta, perquè delimitam la nostra comunicació, ja que amb la part de comunicació no verbal es pot saber molt.

 Hi ha coses mediades per la cultura (espai interpersonal, volum, contacte). L’espai interpersonal va evolucionant al llarg de la vida, mentre que el missatge també evoluciona a partir de qui el descodifica.

 El procés comunicatiu consta d’una sèrie de trets:

◦ El professor sempre es situa al marc d’una institució (el nostres context és institucional).

◦ El professor es dirigeix a un grup classe (el nivell a establir és un nivell mitjà).

◦ L’educació és intencional (tenim uns objectius proposats).

◦ La comunicació és jeràrquica (el professor dirigeix la situació).

 Les situacions comunicatives en l’educació primària es desenvolupen

...