Sistemas de defensa.

SISTEMES DE DEFENSA.TORRES

Durant l’Imperi romà, la població vivia en nuclis costaners, no hi havia perill. Però després dels romans, es va perdre aquesta seguretat i moltes poblacions es van retirar a l’interior , es van agrupar en veïnats i allà van créixer. Les que es van quedar prop de la costa, es van haver d’emmurallar.

Durant l’Edat Mitjana, la costa catalana tenia molts llocs fortificats per controlar i defensar els atacs per mar. En principi havien servit  en les lluïtes feudals i guerres civils, pero a partir del perill constant dels atacs dels pirates turcs i barbarescs, van ser la base sobre la que es va ampliar el sistema defensiu ja que les que hi havia eren insuficients per resistir els atacs i la població vivia en un estat d’alerta permanent.

La monarquia espanyola no tenia tropes disponibles per protegir la costa, ja que estaven ocupades lliutant a les guerres amb Europa. Aixó va obligar els municipis litorals a fer-se càrrec  de les despeses de la construcció  i manteniment (dotació d’homes i peces d’artilleria permanent i suficient) de les noves fortificacions i va provocar un endeutament de la majoria dels pobles litorals.

A partir del segle XV la població comptava amb diferents sistemes de defensa:

• Poblacions emmurallades
• Castells
• Esglèsies fortificades
• Torres de guaita i de defensa
• Masies fortificades

Al segle XVI es van anar construïnt més torres al llarg de tot el litoral català, i al segle XVII ja formaven una xarxa espessa.  La visibilitat entre ellas era bona, encara que en la actualitat no ho podem apreciar perquè moltes d’elles s’han derruït o modificat i tenim noves edificacions que abans no hi eren.

Perque funcionès el sistema defensiu era molt important aquesta visibilitat i també una bona comunicació entre ellas per senyals, de manera que quan hi havia un avistament de pirates, arribès la informació a totes les poblacions i nuclis propers.

Estaven situades en llocs elevats, a la vora del mar o en llocs amb bona visibilitat. També es situaven prop de les fonts d’aigua dolça o desembocadura de rius, per impedir que els pirates fesin aiguada, fet molt importatnt, ja que reduïa la seva autonomia . L’aigua era el combustible dels remers, i no podien navegar si les provisions d’aigua s’acabaven, llavors havien de fondejar prop d’un rio o font al menys un cop a la setmana.

Les poblacions que tenien llocs elevats amb torres de guaita enviaven un missatger a peu o a cavall per transmetre la notícia del lloc on s’havien vist galeres i la quantitat que eren. Els missatgers cobraven per aquest servei d’informació i això quedava registrat en els llibres dels clavaris municipals. El sistema de missatgeria havia de ser ràpid i els diferents municipis havien de disposar de diners per pagar els correus que anaven i venien entre les localitats properes per avisar la població.  Durant la primavera i l’estiu el perill pirata era més gran i els missatgers estaven molt actius. Quan l’atac era imminent, utilitzaven directament  des de les torres els corns i les botzines de dia i les fogueres de nit. La notícia s’extenia amb el crit de Moros a la costa! I també Via fora! I la gent corria a refugiar-se a les montanyes, torres o esglèsies.

...