UNA SORPRESA DARRERE UNA CAIXA!.

UNA SORPRESA DARRERE UNA CAIXA!

Dimecres 4 de Febrer

Acabo de rebre una carta, no sé qui l’ha escrit, tinc el cap que em treu fum, no tinc ni la remota idea de qui pot ser.

Dissabte 7 de Febrer

Ja han passat tres dies, després de rebre la carta. Un moment, acaben de picar a la porta, ara torno.

D’acord, ja està. Era el carter, m’acabava de donar un paquet. Encara no l’he obert, no se que fer, i si és perillós? He decidit obrir-lo, hi havia un ram de roses amb un color molt vistós vermell i desprenien una forta olor que em recordava a una persona molt especial. Ben bé, no se a qui.

He estat rumiant una mica i finalment he reconegut que aquella olor tan fresca de roses, com si les acabessin de collir, era molt familiar. Aquell vermell intens com la sang em recordava als pantalons i al color dels llavis d’una noia. Em feia pensar en una germana que va a anar a viure a fores, concretament a Estats Units per motius de treball i una discussió que havia tingut amb la mare.

No sabia si precipitar-me a dir si era ella, ja que portem set anys sense mantenir cap mena de relació. No sabíem res d’ella, feia anys que no venia a visitar-nos. Només recordo que tenia uns cabells llargs de color marró com les castanyes, quan li tocava el sol als ulls se li tornaven d’un color ametlla, aquella mirada a través dels expressius i brillants sols, les tardes al jardí de casa on el vent fresc fregava a la fina capa de cotó, com aclucava els ulls vora l’escalfor del sol...

La mare l’intentava localitzar, però era impossible. Es passava hores i hores telefonant-la, però com si sentis ploure. Últimament està molt cansada i desanimada. Es passa les nits plorant, sense dormir i pregant perquè torni a casa. Recordo com si hagués estat avui, aquell enfrontament entre la mare i la Blanca que havia estat molt dolorós.

Dimarts 3 de Març

Fa gairebé tres setmanes que no escric el diari. Avui és l’aniversari de la mare, he rebut una invitació d’un casament! Seguidament van trucar a la porta, vaig obrir. L’aire va empènyer una olor a roses que em va deixar mig adormida. Vaig aixecar ràpidament el rostre, vaig veure dues nenes de tres anys, una noia i un noi agafats de la mà. Era la Blanca! Vaig anar corrents a avisar a la mare, el cor cada cop m’anava més ràpid. La mare finalment va sortir. La trobada entre la filla i la mare, va ser el millor regal. La mare estava feta una mar de llàgrimes enmig d’una abraçada que va durar una eternitat.[pic 1]

...