TÈCNICA DEL RUMOR: Habilidades Sociales

TÈCNICA DEL RUMOR

La tècnica del rumor o el joc del telèfon, és una tècnica de dinàmica de grups que demostra clarament com es construeix un rumor, com es distorsiona un missatge original que es transmet a través de diversos interlocutors. També s’observa com, de forma progressiva, va canviant la notícia, fins a convertir-se en alguna cosa que té poc semblant amb el missatge original.

La dinàmica consisteix en els passos següents:

1. Una persona “A” invita a que 6 o 7 persones es prestin per actuar com a protagonistes, que després demanarà que aquestes persones surtin de l’aula o l’espai on es trobi per un moment, dient-los que quan les truqui, una per una, hauran d’escoltar atentament el que se’ls digui i repetir-ho “el més exacte possible”. (No se’ls informa de l’objectiu de la prova).
2. “A”, es col·loca davant el grup amb un full amb una història escrita davant de tothom, però sense que les persones que entren vegin  el paper. A partir d’aquí, truca a una de les persones que han sortit “B” i demana a un o dos espectadors, prèviament assignats que apuntin les coses que s’han obviat, quines s’han inventat i quines han afegit, del que està escrit al paper.
3. La persona que entra a la sala “B”, haurà d’escoltar a “A” llegint textualment la història que hi ha escrita i recordar-se’n.
4. Un cop hagi escoltat la història, es cridarà a una altre de les persones de fora de la sala “C”, i “B” li explicarà la història que abans ha escoltat, sense veure cap dels dos el paper.
5. Després es fa entrar a una altre persona “D” i es procedeix de la mateixa manera,  “C” explica la història que abans ha escoltat a “D” i així successivament fins que la història arriba a la última persona i l’explica en públic.

A partir, d’aquesta última descripció, es podrà veure fins a quin punt el testimoni final s’ha anat separant de la realitat a través de les successives versions.

En aquest cas, la comunicació entre emissor, que en aquest cas és el primer que descriu la història, i receptor, que acaba sent la última persona que entra a la sala, es veu interferida, ja que enmig d’elles han hagut més interlocutors que han interceptat en el seu camí, i que ha fet que el missatge no sigui el mateix en arribar d’un a l’altre.

DIBUIXOS AMB INDICACIONS

Aquesta dinàmica de dibuixar sense veure i a partir d’unes indicacions consta del següent:

1. Primer hem de col·locar-nos per parelles, donant-nos l’esquena. Una de les persones estarà mirant un dibuix a un full i altre persona que estarà completament d’esquenes i no podrà veure-ho.
2. Després, la persona que no ha vist el dibuix, ha de dibuixar-lo a partir de les indicacions que l’altre persona li proporciona. No pot fer cap pregunta, simplement ha de limitar-se a dibuixar en silenci segons li dicta l’altre persona, que per tant, la comunicació és unidireccional.
3. Un cop finalitzat el joc, es comproven els resultats comparant-los amb el dibuix original, i després es comenta en veu alta com ens hem sentit, tant la persona que dibuixava, com l’altre que dictava el dibuix.

I la pregunta que ens fem és, perquè el resultat és tan diferent del que surt?

• Perquè cada persona ho interpreta a la seva manera, perquè cadascú té la seva forma de veure les coses, i en aquest cas podríem dir que un robot ho faria molt millor. I també a causa de la diferència de vocabulari de cada persona.
• Perquè la persona que parla, no veu el resultat del dibuix que està dient i no pot ajustar ni modificar el resultat del que s’està fent.
• En el cas que les persones que dibuixin siguin més d’una per una mateixa interpretació, les idees canvien i cada persona té una interpretació diferent i és molt difícil posar-se d’acord quan tu no penses el mateix que l’altre.
• És important la frustració per part de la persona que ho explica a causa d’estar limitat en l’expressió, i acaba creant dificultats per donar les ordres, fins arribar a un neguit constant per no sentir-se escoltat.
• Per part del que dibuixa, també es sent frustrat al veure que el que està dibuixant no té cap sentit.

I la veritat, és que en aquest cas el resultat és tan diferent perquè la comunicació es clarament unidireccional, i tant l’emissor com el receptor estan limitats a l’hora de comunicar-se per arribar a un acord. El veritablement important és generar aprenentatge a través de les emocions i els sentiments que es senten al fer l’activitat. Com em sento jo quan la comunicació es fa impossible? Quin error hi ha? De quantes persones depèn una bona comunicació? Què és pot millorar?

PEL·LÍCULA “LAS DIABÓLICAS”

Aquesta pel·lícula tracta sobre la vida de Michel, que és director cruel d’una escola de secundària, i la seva dona es diu Christina. Michel té una amant, Nicole, que és una professora de l’escola, que, tot i això, té una bona amistat amb Christina. Cansades les dos de patir els menyspreus de l’home al que estimen, decideixen acabar les dues juntes amb la situació. Christina decideix sedar-lo, i les dues dones l’ofeguen a una banyera, i acaba morint. El seu cos és llençat després a la piscina abandonada de l’escola. Aquesta acció sembla deixar-les més tranquil·les al principi, però temps després començaran a veure’s com a rivals, com a possibles alliberadores de l’acció que han dut a terme. Tot i això, al final la dona mor d’un infart.

L’agressivitat i el maltractament psicològic és molt present en tot el film, i la variació de l’autoritat en la dona es diferencia notablement, ja que en la seva dona es presencia  la violència explícita i una crueltat molt visible, mentre que l’amant és més subtil. Es veu perfectament com les dues dones confabulen per matar a l’home, ja que ell abans les havia maltractat, però tot i això fa que s’ajuntin i es posin d’acord per matar-lo. L’amant també enganya a la dona subtilment, i fa veure que es posa d’acord, per tant utilitza aquest acord per no matar al marit i quedar-se amb ell i amb la seva herència. Abans, el marit i la amant busquen que la dona mori d’un infart perquè està molt malament del cor.

...