Pere Calders

L’Espol, sobrenom d’Enric, és el protagonista de la primera crònica de «Cròniques de la veritat oculta». Un dia d’estiu, el protagonista té un dolor molt fort al costat dret i la por comença a cobrir-li tot el cos. S’aferra a alguna cosa amb la mà i tanca el puny amb molta força, empresonant la vida, perquè no senti més dolor físic. En el palmell de la seva mà, s’agita la vida. Així doncs, per evitar que un oblit momentani el perjudiqui, decideix explicar el què li ha passat al gerent. Aquest reacciona d’una manera rara. L’Espol vol deixar la feina perquè ja no podrà escriure mai més amb la mà dreta i el seu encarregat, resistint-se ara a prescindir de l’Espol, li demana amb súpliques que es quedi i que ja intentarà donar-li un altre tipus de feina a la mateixa empresa perquè pugui treballar. És ben estrany aquesta situació perquè el narrador comenta que el gerent sempre esperava l’oportunitat per treure-se’l de sobre. Però, l’Espol rebutja l’oferta. Tot seguit, el metge opina que es tracta d’una pertorbació de tipus al•lèrgic i li recomana informar-se d’una escola suïssa per a incapacitats on ensenyen a escriure amb la mà esquerra en un lapse de temps determinat. A continuació, la seva promesa, un cop havent escoltat la versió de l’Espol, decideix teixir-li un guant sense dits amb l’ajuda de la seva mare. Després, es troba amb la seva tia que li exigeix que es tregui la bena que duu. De mica en mica, quan se la va desenvolicant, l’Espol té una sensació molt rar i coneix el primer miratge. De sobte, l’home entra en un estat d’exaltació i es veu en un desert on el sinum alça el vent. El protagonista veu, en aquest món oníric, una nena i li explica què li està passant. Altre cop, l’Espol veu unes il•lusions: en el paisatge desolat veu venir uns camells i en les seves ninetes pot llegir: «Circ Donamatti. Tres pistes, tres. Pròxim debut». Una trapezista el saluda amb la mà i ell repeteix el gest. Finalment, un floc se li escapa i intenta agafar-lo sense èxit mentre veu com s’enlaire.

Aquesta crònica té com a punt de partida l’alteració de sentit produïda en passar del figurat al literal, la qual instaura la lògica diferent en el relat. La història narrada deriva de la interpretació al peu de la lletra d’una expressió que hom utilitza habitualment en un sentit metafòric. A l’Espol «se li escapa la vida» però aconsegueix retenir-la agafant-la amb la mà. Aquesta metàfora de l’agonia darrera, del trànsit cap a la mort, és presa d’una manera literal. En conseqüència, la vida passa a la categoria d’objecte material, físicament aprehensible, capaç d’ésser copsat mentalment: és un floc de color ambre que s’agita dins el puny clos «com un peix petit o una bola de mercuri». La visió de la vida canvia radicalment per a l’Espol i, per això, totes les expressions idiomàtiques que hi fan referència tenen per a ell ara un sentit diferent, marcat per la materialitat de la vida que porta dins la mà tancada; quan el gerent li pregunta «I com es guanyarà la vida?», referint-se a l’obtenció dels mitjans econòmics necessaris per a garantir la subsistència, l’Espol li respon: «La tinc aquí, ara», és a dir, «guanyada», doncs, mentre no la deixa escapar. En aquesta crònica, hi predomina l’absurd i, sens dubte, ens vol fer reflexionar sobre la vida i la facilitat que té aquesta per canviar d’un moment a l’altre sense poder fer-hi res. El final del conte capta l’interès del lector perquè, per una distracció del protagonista, perd allò que l’havia estat salvant del dolor i que amb tanta obsessió havia estat protegint dins la seva mà amb força i vigor.

1.1.2 La ratlla i el desig (1947)

El conte de Calders és una narració sobre un viatge amb autobús durant el qual un home explica als companys de viatge les peripècies de la seva vida anterior. Tot el que sabem, ho sabem per la narració que observa els esdeveniments des d’una perspectiva històrica.

Un home comença a explicar la seva història mentre viatge perdut pel coll d’Area. Explica que ell mateix era agrimensor i que cada dia havia de tornar cap a casa seva després de fer la feina. Tant a la feina com abans d’arribar a la casa seua, es parava a pensar què estaria fent la seva esposa i com d’enamorada la trobaria. La seva imaginació el portava lluny d’on estava. Un dia, però, tornant cap a casa amb el seu cavall, va passar un revolt i va perdre l’equilibri; l’animal s’estimbà i no li quedà cap dubte que no podia sortir amb vida de la caiguda. Però ell no va sortir il•lès de l’accident, tenia el turmell adolorit i l’impedia la marxa. De sobte, li va venir l’obsessió de la seva esposa tan estimada i tingué molta angúnia perquè no sabia què li podria passar. Amb la mirada perduda i alta, va veure la ratlla de la llum; una revelació immediata que es tractava de la caiguda d’una estrella i la reminiscència supersticiosa que l’obligava a formular el desig de trobar la casa i l’esposa esperant-lo després del primer tombant de camí. Va tenir una il•lusió i va veure la seva casa i la seva dona. La seva dona el va a ajudar i es pregunta què fan

...