Descartes

1-El projecte filosòfic cartesià

1.1-Finalitat pràctica de la filosofia

La Filosofia de Descartes, és una filosofia pràctica, molt diferent a la especulativa que es la que s’ensenya a les escoles. Descartes en busca una de pràctica, útil per a la vida, és a dir, amb la finalitat de conèixer al màxim i distintament les propietats de la naturalesa de tots els cossos a fi de treure el màxim partit o utilitat, trobant així, infinitat d’artificis per fer una vida més còmoda per als humans, i també amb la finalitat de millorar la medicina per tal d’augmentar la salut humana. (Benestar de l’home) Descartes diu que només es pot aconseguir una filosofia pràctica, ajuntant els esforços en comú. Per aquest motiu, ell decideix dedicar-se a estudiar aquesta filosofia, i fa una crida a tothom que estigui disposat a estudiar-la conjuntament.

1.2-L’arbre del saber

Descartes vols crear una ciència des de els fonaments, instaurant un ordre i uns mètodes o principis de coneixement. Per això ell diu que primerament l’home s’ha de formar moralment estudiant les matemàtiques, a partir d’aquí pot centrar-se en la veritable filosofia, la qual Descartes l’estructura i l’anomena arbre del saber. Les arrels d’aquest arbre, és la Metafísica, el tronc és la física i les banques que surten són totes les altres ciències que es redueixen en tres, la medicina, la mecànica i la moral que és la més perfecta. Però explica que com que els fruits d’un arbre es recullen de les branques, de la mateixa manera la principal utilitat de la filosofia depèn de les arrels.

2-El Mètode

2.1-La Raó i el Mètode

Descartes, primer fa unes consideracions generals: la raó, és la capacitat de distingir el be del fals, i és universal i igual en tots els homes. Però no tots conduïm la raó de la mateixa anera, per aquest motiu es necessita un mètode per procedir sempre amb un ordre, el més important diu Descartes, és que conduïm bé la raó, i anomena que hi ha facultats que perfeccionen la raó.

Després fa unes consideracions personals, on nega que presumeixi del seu esperit, i afirma que desitjaria tenir les facultats del pensament, la imaginació o la memòria tant a put com d’altres, i pel que fa a la raó és la que ens distingeix de la resta d’animals. I diu que ell ha elaborat un mètode que consisteix en argumentar gradualment el seu coneixement fins arribar al punt mes alt del seu esperit.

2.2-Regles del mètode

Regla d’evidència: No admetre mai res com a veritable que no sabes de manera evident que ho era.

Regla d’anàlisi: Dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i que es requerissin per tal de resoldre-les millor.

Regla de síntesi: Conduir amb ordre i gradualment els meus pensaments, dels objectes més simples fins al coneixement dels més compostos.

Regla d’enumeració: Elaborar enumeracions completes i revisions generals, la qual estigues segur de no ometre res.

3-La Metafísica (meditacions)

3.1-Primera Meditació: El dubte metòdic o radical

3.1.1-Objectiu i finalitat de les Meditacions

Descartes, si volia establir quelcom segur en les ciències, calia començar de nou des de els fonaments i replantejar-se’ls , i per a fer aquest pas, necessitava desfer-se de les opinions rebudes en fins llavors en la seva creença.

Les raons que van dur-lo a fer aquests passos, ell diu que són a causa de que ell ha rebut moltes falsedats com a verdaders, i afirma que uns principis tant mal fonamentats només poden donar una ciència incerta.

3.1.2-Regla o principi del dubte (criteri a seguir)

Descartes, té l’objectiu de destruir totes les opinions falses de manera general, però no estarà destruint una per una cada opinió, ja que trigaria una infinitat de temps. El que fa, és anar a les fonts principals (com els sentits o la raó), de manera que a la més mínima possibilitat de dubte, ho donarà com a fals, i si aquestes fonts són falses o dubtoses, també ho seran les opinions que d’elles depenen.

3.1.3- Arguments de dubte sobre els sentits:

1r Argument(sobre els sentits): errors dels sentits

Descartes diu que alguna vegada els sentits en han enganyat i seria poc prudent si ens refiéssim d’alguna cosa que ens ha enganyat alguna vegada.

Resistència: Afirma que no tot ho percebem igual, hi ha coses més clarament perceptibles i n’hi ha de més confuses(llunyanes, medi invasiu..). I diu que seria semblant als bojos si ell poses en dubte les coses clares com per exemple pensar que el seu cos no és el seu cos.

2n Argument(sobre els sentits): el somni

Descartes diu que és un home, i que molts cops somia i mentre somia, es representa la realitat de les coses com si les percebés, i ell no s’adona que esta somiant fins que es desperta, de manera que pot considerar que allò que percep ara mateix, ho pot estar somiant. Però ell fa una objecció i diu que és molt diferent la representació que faig en el somni amb el que percebo ara. Diu descartes que no te proves concloents que allò que percep o allò que es representa, existeixi fora d’ell, ja que molts cops pren com a real coses que nomes es representa, de manera que podria ser que ara mateix estigués en un somni, i per tant tot són representacions.

Resistència: Tant si estem en una realitat només representativa, les veritats matemàtiques continuen sent veritat i úniques. Per tant podem afirmar que la raó pot trobar veritats matemàtiques i que els sentits ens els representem.

3r Argument(sobre la raó): el Deu enganyador

Descartes, parteix d’una creença, di que hi ha un deu totpoderós que ho ha creat tot i a ell tal com és. Podria ser que aquest Deu l’hagués creat de tal manera que ell pensi que les coses que es representa fora d’ell, existeixin, però que realment no existeixin.

Descartes en un altre pas, intenta veure si hi ha algun dubte sobre les veritats matemàtiques, que l’argument del somni no ha trobat. Ell afirma que com que veu que hi ha gent que s’equivoca en operacions de raonament matemàtic, i mentre ho fan no se’n adonen, pensa que podria ser que la seva raó s’equivoqués sempre que raona matemàticament i no se’n adonés.

Posteriorment Descartes parteix de la negació de l’existència de Deu, i fa el supòsit que la causa de l’home ve d’un ésser imperfecte. De manera que ell encara veu de manera més fàcil de justificar que la seva capacitat de raonar és imperfecta, perquè vindria d’una causa imperfecta, i per tant en conclusió de tot aquest dubte, Descartes afirma

...