Justicia Plato

La justícia en Plató.

Per a Plató és molt important la justícia, ja que decebut per la situació política del moment té com a finalitat aconseguir un estat just i per tant resulta necessari conèixer la justícia en si. La justícia tal com la defineix Plató és l’harmonia entre les parts de l’ànima i l’estat. Així que a partir de la definició de la justícia es desenvolupen dues teories, la de l’ànima i la de l’estat que desemboquen en una altra teoria, la del filòsof governant. El filòsof governant és l’únic que por governar justament un estat, ja que coneix la justícia en si, i tan sols en ell impera la justícia en l’ànima. Però ara ens preguntem, quin és el camí per arribar a la justícia? Aquest camí és l’educació que consisteix en encaminar l’ànima de la persona capaç de governar amb justícia cap al món intel•ligible perquè arribe a la contemplació de les idees. En aquest procés d’arribar al coneixement de la justícia té lloc la dialèctica, que es tracta d’una influència del seu mestre Sòcrates, ja que aquest proposa que l’educació es basa en la dialèctica però com veurem més avant la concepció que tenen d’aquest terme no coincideix exactament. Uns altres antecedents que tenen a veure amb alguns aspectes de la teoria platònica són els pitagòrics, com hem dit la justícia per a Plató és l’harmonia entre les parts, i com es tracta d’una idea es troba en el món intel•ligible. En canvi els pitagòrics parlen d’harmonia còsmica i per tant es situa en el món sensible. D’altra banda, a partir de la teoria de l’ànima plantejada pels pitagòrics, Plató formula posteriorment la de la reminiscència que té en comú amb l’altra la concepció pejorativa del cos com a presó de l’ànima. Una vegada hem nomenat els antecedents que han tingut un paper important perquè Plató elaborara les seues pròpies teories per poder arribar a un estat just on predomine la justícia, ens preguntem perquè es tan important la justícia per a Plató? Aquest filòsof s’adona que la democràcia atenesa, l’organització política del moment, no portava a la justícia, ja que veia que els governants buscaven els seus propis interessos i beneficis. Com a conseqüència de la insatisfacció amb la situació política de l’època, especialment del règim propi de la seua ciutat on els governants no tenien cap preparació Plató veu la necessitat de trobar una persona que siga capaç d’aprendre l’art de la justícia per aconseguir una societat justa. Després de parlar del context sociopolític anem a introduir allò que anem a exposar. En primer lloc parlarem de la teoria de les idees perquè la justícia és una idea i és important conèixer les característiques del món intel•ligible. En segon lloc parlarem de l’ànima, que pertany al món de les idees, i amb això parlarem de la teoria de la reminiscència i de l’estructura tripartida de l’ànima per saber com és dona l’harmonia de la justícia en aquesta. A continuació relacionarem la partició de l’ànima amb la teoria de l’estat, les quals ens portaran a parlar de la figura del filòsof governant, ja que la justícia es dóna gràcies al filòsof governant, que es una peça clau per poder parlar de justícia en l’ànima i el cos. I finalment, en tercer lloc, parlarem de l’educació del filòsof governant sense la qual no podríem parlar de justícia.

Plató està convençut que a banda de les múltiples i variades opinions que cada persona o comunitat tinga sobre que és just i de la multiplicitat d’exemples d’accions justes que podem observar amb els nostres sentits, existeix la justícia en si, la idea única, eterna, immutable i universal de justícia, en relació a la qual les múltiples coses justes i les variades opinions sobre allò just són còpies. Com hem vist, les característiques de la justícia en si pertanyen al món intel•ligible, que és el món del ser, d’allò estable i permanent que correspon al nivell superior de la realitat i que dóna essència al món sensible, el món de l’esdevenir i de la multiplicitat que existeix gràcies al món de les idees al qual pertany l’ànima. Per a Plató la funció pròpia de l’anima, principi vital que infon vida i moviment al cos, és el coneixement. Amb aquest pensament planteja la teoria de la reminiscència que explica que l’ànima abans d’encarnar-se en un cos, ha preexistit en el món de les idees, on les ha contemplades i que quan entra en el món sensible i s’encarna en un cos oblida les idees i tan sols en queda una empremta borrosa, confusa i oblidada. Així aprendre o conèixer es tan sols recordar segons aquesta teoria que té influències pitagòriques com la concepció del cos com a presó de l’ànima, la qual s’ha d’alliberar d’aquest, la reencarnació i la necessitat de l’ànima de purificar-se per mitja del coneixement. D’altra banda Plató divideix l’ànima en parts perquè aquestes caminen en la mateixa direcció guiades per una d’elles, la racional, cap a la recerca del vertader i del bo amb la finalitat d’aconseguir un estat just. Així que, com hem dit abans, l’ànima té una part racional que és la seu de la intel•ligència i a més té una part irascible, font de passions i emocions i una altra apetitiva, font d’apetits i desitjos humans. Encara que en l’ànima de cada persona trobem aquestes tres parts en unes hi ha una tendència natural al domini de la raó sobre les passions i apetits; altres es deixen dominar per les passions i emocions i en altres dominen els desitjos i apetits materials. Com sabem, la virtut principal de l’anima és la justícia, en la qual hi ha un ordre segons el qual la part racional ha de governar la irascible i la apetitiva. Així que la justícia en l’ànima consisteix en respectar aquesta jerarquia natural. D’aquesta manera es fa necessari assignar aquestes parts a diverses persones que formen l’estat de la polis. En la classe del productors predominen els desitjos i tendències materials de la part apetitiva, la virtut pròpia dels quals seria la temprança o moderació en un estat ideal. En la classe dels

...