La Concepcion Sobre La Libertad

La concepció sobre la llibertat: entre la política i la moral Mill es proposa, en la introducció de l’assaig Sobre la llibertat (1859), la tasca d’examinar “la llibertat social o civil, és a dir, la naturalesa i els límits del poder que pot exercir legítimament la societat sobre l’individu”, tasca que “segons totes les probabilitats, molt aviat es farà reconèixer com la qüestió vital del futur”. La llibertat, condició necessària de la responsabilitat, es pot veure anul•lada tant per la desigualtat social com per la tirania política.

Els humans tenim la possibilitat d’automillorar-nos, i justament ens humanitzem exercint la nostra capacitat per al bé i per al mal.

La llibertat de què s'ocupa és la llibertat de l'individu en societat, la d'acció, que s'exterioritza en llibertat de pensament, expressió, associació i l'exercici dels altres drets civils, però no aquella que suposa defensa i protecció de l'individu enfront dels abusos o opressió del poder -que se suposa que ja ha d'estar defensada en un estat democràtic-, sinó la que ofega la «tirania de la majoria», o de la massa, o de l'opinió dominant.

Arribats aquí, cal subratllar que Mill contrasta les seves tesis, sovint ben polèmiques, i les matisa en el debat i en la intervenció política activa. Així, molt abans d’arribar al Parlament, fa discursos a Hyde Park, escriu articles per la revista radical que dirigeix o presenta les seves idees al Parti Radical, del qual n’és el líder intel•lectual (des dels divuit anys pensa a formar un partit polític que divulgui les12 idees liberals i que trenqui el bipartidisme britànic, ja que, segons ell, així s’enfortiria la democràcia i la tolerància). Els temes debatuts són:

-el respecte de la llibertat de pensament i d’expressió,

-la independència d’Irlanda,

-el dret de vaga,

-la llibertat religiosa i el respecte interconfessional,

-els drets de les minories,

-el respecte de les opcions sexuals,

-els drets i la llibertat de la dona casada,

-el dret al divorci,

-la reforma electoral i el sufragi femení, etc.

D’aquesta manera Mill coneix de ben a prop tant les possibles objeccions intel•lectuals com, també, les resistències d’ordre pràctic, els tabús i els convencionalismes que desvetllen les seves propostes, moltes de les quals es reflecteixen en els acords parlamentaris i en l’acció de govern de l’Anglaterra de mitjan segle XIX.

Un argument bàsic de Mill fou l'anomentat Principi del dany, és a dir, la gent es lliure de fer el que li sembli convenient sempre que això no suposi un dany o perjudici als interessos dels altres. En base a aquest argument, Mill defensà que el paper de l'Estat hauria de ser la supresió de les barreres a la llibertat, com ara algunes lleis, i reduir-les en base exclusivament al principi del dany.

Tal com queda plantejat aquest principi apareixen seriosos problemes: potser resulti difícil trobar un acte les conseqüències del qual només m'afectin a mi mateix (fins i tot el fet de vestir d'una o una altra manera pot afectar a la gent amb la qual em trobo, o als meus amics). Per evitar aquesta crítica, no està de més observar com usa Mill, i en general l'utilitarisme, la paraula “interessos”. El “principi del dany” s'aplica perquè resulta útil quan es produeix efectivament –o podria produirse amb gran seguretat– algun mal “als interessos d'una altra persona”: és obvi que els meus interessos no queden pertorbats si algun individu va vestit d'un horrible color verd o si predica l'amor lliure, encara que ni l'un ni l'un altre m'agradin en

absolut. La societat, doncs, no pot legislar sobre la vida privada. Més aviat al contrari, la llibertat és el dret a la no-interferència i, per això, comporta la protecció de la diversitat contra tota opressió, entre les quals la més temible és la que prové del poder d'una opinió pública que pretengui imposar els seus vulgars costums o creences. La llibertat no consisteix a sotmetre's a la llei del número, ni es pot veure limitada per la tirania de la majoria. No hi ha cap dany en l'opinió: tota aplicación d'aquest principi es produeix en l'àmbit dels drets concrets. Però l'individu ha de donar compte de tot acte perjudicial per als interessos dels altres.

Els dos principis de la llibertat

Com tots els liberals, John Stuart Mill pretén delimitar clarament un domini en què

els individus puguin "fer el que vulguin", un domini en què la societat no empri la

coacció, ni a través de les lleis, ni -de forma més subtil- mitjançant la pressió de

l'opinió pública. Des d'un punt de vista teòric, la qüestió de la llibertat consisteix a

trobar la millor línia de demarcació, la frontera més adient per tal de promoure "la

felicitat de tots".

El problema és trobar un límit clar on acabi la possibilitat de la societat de limitar la

llibertat del individu: fins a on pot arribar l’opinió pública o un govern per

restringir la llibertat dels altres? A la introducció al seu llibre Sobre la llibertat, trobem

un parràgraf molt clar:

“L’objecte d’aquest assaig és l’establiment d’un principi molt simple que pugui regular absolutament els tractes de la societat amb l’individu per la via de la compulsió i el control, ja siguin els mitjans usats la força física en forma de sacions jurídiques o el contrenyiment moral de l’opinió pública. Aquest principi és que la sola finalitat per la qual els homes estan justificats a limitar, ja sigui individualment o col•lectiva, la llibertat d’acció d’un d’ells és la propia protecció. Que l’únic propòssit pel qual hom pot exercir legítimament el poder sobre qualsevol membre d’una comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és impedir el dany als altres. El

seu propi bé, ja sigui físic o moral, no és una justificació suficient. No pot ser

llegítimament obligat a fer o estar-se de fer quelcom perquè fóra millor per a ell,

perquè el fes més benaurat, perquè, en opinió dels altres, fer-ho així fóra més

assenyat o fins i tot més encertat. Aquestes són bones raons per reconvenir-lo, per

a enraonar-hi, per a persuadir-lo o per a suplicar-lo, però no per a obligar-lo o fer-li

caure al damunt tos els mals, en cas que obri contràriament. Per tal que això sigui

justificat hom ha de preveure que la conducta que es desitja evitar ha de causar mal

a algú altra. L’única demarcació de la conducta de qualsevol persona per la qual

...