Història_d'Espanya

La crisi de la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera

L’any 1914 amb l’esclat de la IGM, el cap de govern Dato, va declarar la neutralitat d’Espanya en la guerra. Molts grups econòmics diferents creien que la guerra tindria conseqüències nefastes en l’economia espanyola, tot i que ben aviat se’n van adonar que no era així, tot el contrari. La guerra es va tornar una guerra de desgast, fet que feia que els implicats en la guerra haguessin de comprar material bèl•lic entre d’altres coses als països que no participaven en la guerra, com era el cas d’Espanya. Això va rellançar l’economia espanyola de manera positiva. Una característica d’aquest creixement és que no va ser controlat de manera directa per l’estat com estava passant en altres llocs amb l’anomenada economia de guerra. És per això que no sorprèn que tota aquesta prosperitat no durés més temps del que va durar la guerra, es veu clarament que no es va reinvertir els diners en millorar el sistema, sinó que els empresaris es van enriquir i els obrers van empobrir més, ja que va aparèixer un procés inflacionista. Des del 1913 la situació política era molt delicada, a Espanya estava governant Dato, abans d’aquest estava governant el partit Liberal que va patir l’any 1912 l’assasinat de Canalejas, que va ser substituït per el comte Romanones però aquest ja no va obtenir un partit unificat. El ministre Santiago Alba volia modernitzar l’economia espanyola i va fer-ho creant un impost sobre els beneficis extraordinaris de la guerra. A part d’aquests problemes que deixaven veure una gran inestabilitat política, s’obren 3 fronts més de crisi per la Restauració.

Un primer front que venia de part de l’exèrcit; aquest estava constituït per tres grans blocs. Els militars més propers al monarca; els africanistes, als quals se’ls destinava la major part d’ajudes i els que eren premiats amb mèrits de guerra; i per últim l’exèrcit de guarnició, aquests malvivien amb un sou baix i estaven obligats a estar a la caserna a la que pertanyien. Farts d’aquesta situació comencen a convocar juntes militars on redacten manifestos demanant una reacció nacional forta. En un primer moment el govern empresonar alguns militars encarregats d’aquestes juntes per por de la magnitud de la protesta. Però més endavant l’exèrcit reaccionarà ajudant al govern reprimint les mobilitzacions socials, és llavors quan el govern decideix aprovar la reforma militar, introduint el denominat escalafó.

Un altre front que venia animat per l’èxit del primer és el de l’assemblea de parlamentaris. Els polítics espanyols creien que Espanya necessitava una modernització política. Per tant van demanar en primer lloc l’obriment de les Corts, al no fer-li cas, van convocar una assemblea a Barcelona, que va il•legalitzar-se des del govern central, tot i que es va celebrar de tota manera fins que la policia la va dissoldre.

Per últim està la revolta social, tota la massa de persones que van venir-se del camp a les ciutats per treballar en la indústria necessitaven alguna mena de protecció, com sindicats. Van començar a fer vagues que van ser durament reprimides. D’aquesta forta repressió va comença una radicalització obrera, com la vaga revolucionaria del 13 al 15 d’agost. Es va crear el Partido Comunista de Espanya l’any 1921; la CNT va convocar el congrés de Sants, on es van crear els Sindicats Únics. El primer gran conflicte organitzat per part de la CNT va ser conegut com “La Canadenca”, que rep aquest nom per la nacionalitat dels empresaris, té lloc l’any 1919 i va ser dirigida per Salvador Seguí, el noi del sucre. Durant una setmana la elèctrica de Barcelona va quedar sense treballadors,

...