Terminos Históricos

La Fayette

Marquès de La Fayette. Militar i revolucionari francès (1757 – 1834). Después d’estar un temps a la Cort, va lluitar contra els britànics en la guerra de la independencia de Nord-amèrica (1777-1779 i 1780-1782). Va convertir-se en un heroi i va ser amic de George Washington. Aristócrata liberal, va presentar en l’Assemblea Nacional francesa de 1789 un esborrany de la Declaració dels Drets de l’Home, basat en la Declaració d’Independència dels Estats Units. Odiat pels jacobins (Club dels Jacobins) per la seva moderació, va desertar a Austria, i va tornar a França amb el Consolat. Durant la Restauració va ser membre de la Cambra de Diputats (1818-1824), va ser líder de l’oposició radical (1825-1830) i va estar al front de la Guàrdia Nacional en la revolució de Juliol de 1830.

Sieyès

Clergue i teòric polític francès (1748 – 1836). El seu pamphlet “Qu’est-ce que le tiers-état?” (1789), estimulà la conciencia burguesa i li va fer guanyar una gran popularitat. Va ser elegit per als Estats Generals i sugerí el nom d’Assemblea Nacional quan es fusionà en una sola entitat. Va ser una figura destacada durant els primers anys de la Revolució francesa i va ser un dels fundadors del Club dels Jacobins. Tanmateix, a mesura que la Revolució s’anà radicalitzant, es va retirar de l’escena central. Va ser un dels dirigents del Directori; el 1799 va ser una de les figures cabdals del cop d’Estat de Brumari, pel qual Napoleó I va accedir al poder. Sota el Primer Imperi, es retirà de la vida pública. Arran de la Restauració (1815), però, hagué d’exiliar-se i visqué a Brusel.les fins al 1830, en què la revolució de Juliol li permeté de tornar a París.

Robespierre

Líder revolucionari francès (1758 – 1794). Advocat de professió, va ser diputat als Estats Generals (1789) i membre destacat del Club dels Jacobins i de l’Assemblea Nacional, on el seu radicalisme li va valer el sobrenom de l’Incorruptible. El 1791 va ser acusador públic, i el 1792 va presentar la petició d’un Tribunal Revolucionari a l’Assemblea Legislativa. Va entrar a la Convenció Nacional en representació de París, es va convertir en el líder de la Montagne i va contribuir a la destrucció dels seus opositors més enèrgics, els Girondins. El 1793, después d’entrar en el Comitè de Salvació Pública, va dominar el país i va introduir el règim del Terror i el culte a l’Èsser Suprem. La seva popularitat, però, va anar minvant a mesura que augmentava el seu exercici despietat del poder. Va ser atacat a la Convenció Nacional, detingut i guillotinat per ordre del Tribunal Revolucionari.

18 Brumari

Cop d’Estat a França que donà el poder a Napoleó Bonaparte, els dies 9 i 10 de novembre de 1799. A partir d’aquesta data apareéis al calendari republicà francès. Organitzat per Sieyès, un dels cinc membres del Directori, Juntament amb Talleyrand i Cambacérès i amb Napoleó Bonaparte com a líder militar. Napoleó, però, féu malament la seva part i va haver de ser rescatat pel seu germà, Lucien Bonaparte. Els seus organitzadors pretenden fer uns canvis constitucionals limitats, però a l’últim expulsaren el Directori i establiren un poder absolut en mans de Napoleó I com a primer cònsol.

Napoleó

Napoleó I (Napoleó Bonaparte) (1769 – 1821). General I emperador francès (1804/15). Estudià a les escoles militars de Brienne I de París, comandà l’artilleria al setge de Toló i fou ascendit a general de brigada. El 1796 es va casar amb Josefina, la vídua del vescompte de Beauhanais. Poc temps después va marxar a Italia, on derrotà amb destresa els piemontesos i els austríacs i obtingué una sèrie de beneficis per al seu país gràcies al tractat de Campoformio (1797). Amb la intenció d’interrompre el comerç britànic mitjançant la conquista d’Egipte, va conquerir l’illa de Malta (1789) i va prendre el Caire als turcs. Més endavant la flota francesa fou destruïda per Nelson en la batalla del Nil i ell tornà a França (1799), havent-se assabentat de les derrotes de la França revolucionària a Europa. El 9 de novembre de 1799 donà el cop d’estat del 18 de brumari, en el qual asumí el poder absolut com a primer cònsol. Después va derrotar els austríacs a Marengo (1800), signà el tractat de Lunéville (1801) en termes força beneficiosos per al seu país, i consolidà el domini de França mitjançant el Concordat (1801), que signà amb Roma, i la pau d’Amiens, que signà amb Inglaterra (1802). Elegit cònsol vitalici, el 1804 va coronar-se ell mateix emperador. Les seves reformes administratives, militars, educatives i legals (sobretot el Codi de Napoleó) tingueren un impacte que perdurà durant molt de temps en la societat francesa. La guera amb Inglaterra va tornar a començar, i s’estengué a Rússia i a Austria. Forçat per la victoria naval d’Anglaterra a Trafalgar (1805) a abandonar la noció d’invasió, va atacar els austríacs i els rusos, i va obtenir victòries a Ulm i Austerlitz (1805). Derrotà Prusia (1806) i Rússia (1807). Después del tractat de Tilsit, Napoleó esdevingué l’àrbitre d’Europa. Llavors va intentar de perjudicar Inglaterra mitjançant el Bloqueig continental (1806-1808), tot ordenant als estats europeus que estaven sota el seu control que boicotegessin els productes britànics. Va enviar tropes a Portugal i a Espanya, que van tenir com a conseqüència una terrible i infructuosa guerra (1808-1814). El 1809 va divorciar-se de Josefina perquè no havia tingut cap fill i ell necesitaba un hereu. Va casar-se amb l’arxiduquesa Maria Lluïsa d’Àustria i el 1811 tingué un fill. Convençut que Rússia planejava aliar-se amb Inglaterra, va enviar i derrotar els rusos a Borodino abans d’entrar a Moscou, però va haver de retirar-se quan el seu exèrcit fou anihilat per la fam i per l’hivern rus. El 1813 continuaren les seves victòries sobre els exèrcits aliats a Lützen, Bautzen i Dresden, però finalment el derrotaren a la batalla de Leipzig, i França fou envaïda. Forçat a abdicar, li atorgaren la sobirania de l’illa d’Elba (1814). La impopularitat de la tornada dels Borbó va fer que Napoleó tornés a França el 1815. Llavors ocupà el poder durant el període conegut com els Cent Dies, però fou vençut per la combinació de les forces de Wellington i de Blücher a la batalla de Waterloo. Va fugir a París, abdicà, es rendí als britànics i fou deportat a l’illa de santa Helena.

Jefferson

Thomas Jefferson. Polític nord-americà (1743 – 1826). L’any 1767 es convertí en advocat i membre de la Cambra de Diputats de Virginia. Delegat del Segon Congrés Continental l’any 1775, va redactar la Declaració d’Independència dels Estats Units

...