Romeo i Julieta

ROMEO I JULIETA

Un dels motius que va convertir Shakespeare en el dramaturg més popular des que va començar a escriure i a representar les seves obres en el teatre elisabetià és el profund coneixement de la naturalesa humana que mostra el seu teatre a través de la perfecta caracterització d’uns personatges variadíssims. A diferència d’altres autors de la seva època, reflecteix l`ésser humà tal com és, amb dubtes i contradiccions; humanitza els seus personatges i els fa eterns.

Altres motius són la seva habilitat en l´ús dels recursos dramàtics i, sobretot, l’amplitud i la bellesa del seu llenguatge poètic. Domina el ritme de l’obra a la perfecció i fa servir tot tipus d’ elements de la tradició teatral que considera útils per atreure l’ atenció del públic: recupera el personatge del bufó; reformula el cor de la tragèdia grega; quan li convé, fa sortir fantasmes, fades o bruixes; quan vol, se salta les unitats d’espai, temps i acció; barreja tons, gèneres, registres lingüístics, vers i prosa,  etc. Tot en Shakespeare és barroc i enlluernador.

És sabut que ell no s’inventava els arguments, sinó que els agafava de la història o de la literatura contemporània; això no obstant, la seva versió és la que ha passat a la posteritat. El motiu l’hem de buscar en el seu domini de la llengua. Caracteritza els personatges a través de la seva manera de parlar i fa servir tons i registres lingüístics molt variats: pot ser còmic, greu, reflexiu i superficial; utilitza un llenguatge col.loquial o vulgar al costat d’una llengua refinada i culta, i tant pot crear jocs de paraules intranscendents com elaborar unes imatges poètiques subtils i sorprenents que satisfan tot tipus d’ espectador.

1. Anglaterra i Londres a finals del s.XVI

Durant l’Edat Mitjana, i malgrat les extenses propietats que els reis anglesos van conservar a França al llarg de molts segles, Anglaterra es va anar marginant més i més d’Europa. El Renaixement- la concentració del poder de l’Estat, la centralització de l’economia a la capital, el desenvolupament del comerç a ultramar, el nou esperit humanista- hi va arribar amb un retard important. El gran humanista Erasme, que va estudiar a Oxford i va donar classes a Cambridge, no es va molestar a aprendre una llengua considerada tan poc important com l’anglès. A sobre, les persecucions religioses entre catòlics i protestants a mitjan s.XVI van allargar encara més l’ambient de guerres feudals del segle anterior.

Anglaterra va arribar a l’absolutisme el s.XVI amb una evolució social molt ràpida. Enric VII va actuar com un rei absolut i el mateix van fer els seus successors fins que l’absolutisme va arribar a la seva majoria d’edat amb Elisabet I. El capitalisme havia acostat la burgesia a la noblesa i aquest va fer separar-les encara més de la classe popular. Aquesta diferenciació i lluita de classes va tenir dues conseqüències de caràcter polític i religiós. És així com aquest país va fer la seva reforma particular imposada pel govern reial i es va constituir una Església nacional de l’Estat: l’Església anglicana. La societat capitalista havia triomfat, però l’expansió econòmica va originar l’oposició a l’ absolutisme i, per tant, el s. XVII s’obre amb un veritable canvi: l’ inici de les lluites entre l’absolutisme i les llibertats burgeses. Les tensions polítiques i religioses viscudes durant la segona meitat d’aquest regnat van continuar després fins arribar a provocar el començament de la guerra civil ( 1642-1652).

Pel que fa al llarg regnat d’Elisabet I o Isabel I (1557-1603), val a dir que inaugura un període de pau estable i d’unitat nacional. En el transcurs del seu regnat els comerciants comencen a establir contactes mercantils amb Amèrica i Àsia; d’aquí n’obtindran uns beneficis, i això els permetrà comprar les propietats dels antics monestirs i crear petites indústries manufactureres, la qual cosa acabarà fent que els pagesos més pobres, expulsats dels seus camps pels nous terratinents, es vegin obligats a emigrar a les ciutats. Amb quatre milions i mig d’habitants, Anglaterra era un dels països menys poblats d’Europa ( La Península Ibèrica en tenia vuit; Itàlia, deu; França, quinze) i, no obstant això, Londres es va convertir en pocs anys en la ciutat més gran d’Europa: 200000 habitants el 1600, davant dels 100000 de París, Roma i Sevilla.

El perímetre de Londres era, aproximadament, el de la City actual. El caos i la violència, el contrast entre les fortunes amassades ràpidament i la misèria, eren omnipresents. Un únic pont, saturat de petits comerços, creuava el Tàmesi, i era justament en els pilars d’aquest pont on es lligaven els delinqüents, que quedaven exposats així a l’ascens de la marea, amb la intenció que servissin d’escarment públic. Els espectacles de lluites entre animals com baralles de galls o de gossos eren populars en els suburbis pobres de la riba sud del riu. I és aquí on es construiran i prosperaran una dotzena d’edificis destinats a allotjar les representacions teatrals. Es calcula que, durant el mig segle escàs que es van mantenir en aquest lloc, s’hi van estrenar unes mil cinc-centes obres, que en molts pocs casos s’han conservat. Això va ser, d’alguna manera, conseqüència de l’entusiasme per la pau nacional que acabaven d’assolir, de la circulació de diners, de la munió de gent d’orígens diversos i, per damunt de tot, de la llarga tradició de literatura oral de l’Edat Mitjana, que s’havia renovat per l’impuls renaixentista a favor de la llibertat i de l’individualisme.

Isabel I va convertir Anglaterra en un regne pròsper, culte i influent: va protegir la cultura i en va treure profit, sobretot, en la línia d’enfortir l’orgull i l’autoestima dels anglesos. El seu regnat va començar el 1558 fins al 1603.

2.El teatre elisabetià

El Segle d’Or de la literatura anglesa, conegut també com l’època isabelina, s’estén entre la segona meitat del s. XVI i la primera part del XVII. El nom ve de la reina Isabel I (Elisabet I), filla d’Enric VIII, darrera representant de la dinastia dels Tudor, que va governar Anglaterra del 1485 al 1603, data de la mort d’Isabel I. Els historiadors allarguen aquest Segle d’Or fins al 1642, any de la prohibició del teatre, titllat d’immoral pels puritans .

El teatre religiós medieval anglès- els miracle plays- havia estat molt popular. Hi havia moltes ciutats que posseïen els seus propis cicles de fins a trenta o quaranta obres, amb temes que explicaven la història de la humanitat des d’Adam i Eva fins al Judici Final. Les representacions les feien els gremis, que recorrien els carrers en dies assenyalats, Nadal, Pasqua, Corpus, actuant dalt de carruatges: els fusters, per exemple, escenificaven l’Arca de Noè.

Amb el prestigi encara recent de la cultura renaixentista, els monarques Tudor van ordenar que es fessin representacions privades al seu palau, de tema seglar. Elisabet I va permetre als actors que les repetissin a les tavernes i als patis dels hostals per tots aquells que estiguessin disposats a pagar per veure obres que, en principi, havien estat pensades per a la cort. És així com neixen els primers grups d’actors professionals. Improvisaven diàlegs, rimes, cançons, balls i jocs lingüístics i acrobàtics.  La vida d’aquests actors no era gens fàcil. Per poder viatjar i actuar, havien de comptar amb la protecció d’algun noble important i amb l’autorització de dos jutges  de pau. Si no complien aquests requisits, podien ser perseguits com a captaires; s’exposaven a ser assotats o marcats al ferro ardent a l’orella dreta, i això si no eren condemnats a mort. També és cert, però, que aquesta situació va canviar en positiu els anys que van del Renaixement al Barroc: Molière va arribar a conseller i amic del rei Lluís XIV, Shakespeare era molt valorat per Isabel I  i Calderón de la Barca va ser l’autor oficial de la Cort espanyola.

...