Un Barril De Sabó Moll

Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l'horeta d'anar a dinar -em digué el vell Cristòfol a La Granota mentre bevíem cafè, abans d'encetar la partida de botifarra. Tinc present que les dones ja passaven amb les senalles al braç, fent via cap a les mines a dur el recapte als hòmens, i per la vall del riu retrunyien les càrregues de dinamita que feien petar al migdia... Uns núvols d'estalzí baixaven per l'Ebre i s'ataconaven damunt la vila, gairebé a frec dels fumerals; dic d'estalzí i no dic mentida perquè pareixia que ens volien ruixar amb tintures de dols. Fins i tot l'aire de tronada que esventava la polseguera per les cantonades tenia el color negrós. Un dia lleig, xiquet, d'aquells que t'esmolen els nervis.

El Llampec, un dels quatre llaüts de la mina Teresa, acabava de lligar amarres al molló del Pedret, i la tripulació -el patró i tres peons- descarregava un barril de sabó moll que havien embarcat a Flix a la matinada. De sabó moll, a la vila no en fabricàvem, això ja ho saps; calia pujar-lo de per avall i ho feien els llaüts que tornaven de dur el carbó de les nostres mines a Flix, Móra i altres llocs de la ribera de l'Ebre. Durant la descàrrega, van haver-hi renecs i batusses, igual que sempre. No cal que et digui, n'ets tip de veure-ho, que baixar un barril de la borda d'un llaüt al molló per un tauló que amb prou feines fa un pam d'amplària és feina que requereix molta traça. Tanmateix, a la fi, després d'estar a punt barril i llaüters de fer un capbussó, per causa de la badada d'un peó que li deien Xinxeu, la mercaderia va arribar a terra sense més tràfecs.

-Tu, desgraciat -digué aleshores el Pere Camps, el patró, al Florenci, un dels peons- Ja pots començar a fer via amb el barril cap a la botiga d'Adelaida. l no t'hi adormis, o t'esllomaré. Així que, si no vols rebre, espavila't!

Encara que jo no hi era, sé de bona font que aquestes van ser les paraules. El Pere Camps era una persona violenta, aspra, que traspuava mala fel. Ningú no volia navegar amb ell i els que ho feien, perquè no els quedava altre déu, ballaven de coroneta; no els estalviava escarnis ni batusses, i allò no estava miqueta de bé. Si hagués pogut presumir de patró fi, de la categoria, posem per cas, de Toni Pit d'Estopa, del vell Gòdia o, per no enlairar-nos tant, de Silvestre Nicolau, encara! D'aquells mestres, que podien servar un llaüt de la vila fins a mar amb els ulls tancats, s'aguantava el que calia. Eren gent de molt senderi; quan et clavaven una catxamona ho feien pel teu bé. El Camps, però, no els arribava ni al serrell de la faixa. No es podien comptar les vegades que s'havia amallat ni el carbó que havia arribat a malmetre per aquell riu de Déu. Jo sempre he pensat que la mala lluna li venia de l'enveja que se'l menjava. l ho pagaven els peons. Ara, amb el pobre Florenci en feia un gra massa, s'hi xalava. Llàstima que el Florenci no hagués tingut la sang més calenta! Si li hagués posat al pit la punta de ferro del pal de barrejar, com va fer el Jaume Sama el dia que en va tenir fins al cabell més alt, del Pere Camps, l'hauria acollonit, guaita qui t'ho diu! Però el Florenci mai no piulava i l'altre, cada cop més envalentit, li fumia uns julis que me'l baldava. Al poble ho sabien fins i tot els gossos.

Aquell dia, l'ànima de càntir tampoc no va replicar.

La Marieta Peris, més coneguda per la Gramola la xafardera més llesta, més sabuda i amb les cuixes més ufanoses de la vila, rentava roba a quatre passes del Llampec, ho plegà tot fil per randa i més tard em jurà que el peó no havia badat boca; i si ella ho digué, pots escriure sense cap mania que el Florenci no la badà. Una vegada, la Marieta i jo... Bé, deixem-ho córrer, ja t'ho explicaré un altre dia; no convé barrejar les històries. Continuem amb el Florenci que, sense dir ni piu, pobre caloi, tombà el barril de costat i començà a fer-lo rodolar carreró amunt.

La botiga de l'Adelaida era on encara és, a la punta de dalt del carreró de Sant Francesc; qui no hi és, és l'Adelaida: fugí amb un recaptador de la contribució i amb les contribucions recaptades quan tu eres encara una melitxa. Ja saps -però em faig la reflexió que els de fora no ho saben i els ho hauràs d'explicar- que el carreró de Sant Francesc és el més costerut dels que travessen la vila de dalt a baix, seguint el pendent de la serra, i van a morir a l'Ebre; els hauràs de contar també que mor precisament al molló del Pedret. Així es faran càrrec que el camí que havia de seguir el peó era una línia recta del llaüt a la botiga. l tan recta, a fe de Déu, com pesada de pujar, i encara més si calia empènyer un barril de sabó moll sense cap ajuda, només perquè un mala sang et volia fer passar el trill per l'esquena.

No caldria ni dir que el Florenci ja panteixava en arribar a l'encreuament amb el carrer de la Barca. Allí va fer una aturada fins que l'alè li retornà. Una cantonada més amunt, el va rebre la conya dels parroquians de la barberia del Miquel, la Clenxa, asseguts en rotllana a la porta de l'establiment.

-Tot aquest sabó necessites per rentar-te Florenci?

-Tan rubinoses duus les orelles?

...