Tema 5. CONEIXEMENT I REALITAT

Tema 5. CONEIXEMENT I REALITAT

1.QUÈ ÉS EL SABER?

1.1. Coneixement i saber

El coneixement és una relació que s'estableix entre un subjecte i un objecte, per la qual el subjecte capta (aprehensió) la realitat de l'objecte. Ambdós termes condicionen aquesta relació, ja que l'objecte determina què coneix el subjecte, però també el subjecte condiciona l'objecte conegut, en tant que aporta les seues formes de coneixement: estem dotats d'una determinada sensibilitat –que, de segur, podria ser distinta, ho podem constatar en els animals d'altres espècies- i dotats d'una determinada raó (que podria també ser distinta ?).

Podem distingir dos tipus de coneixement: el coneixement de coses i el coneixement de veritats, és a dir, de proposicions. Aquest darrer és el que s'anomena saber.

Tenim, per l'experiència, coneixement de les nostres dades sensorials, un coneixement de coses que cap proposició no ens pot proporcionar. Si veig un color el conec directament, mentre que un cec de naixement no podrà conèixer-lo, per moltes proposicions que sàpia sobre tal color. El coneixement de coses suposa un contacte amb l'objecte conegut mitjançant l'experiència, i no és per tant privatiu de l'espècie humana, el tenen també els demés animals dotats de sentits.

Pel contrari el saber o coneixement proposicional és exclusiu dels humans i s'estableix mitjançant relacions entre conceptes. El que sé són proposicions: sé que el cel és blau, sé que el blau és un color amb la longitud d'ona més llarga que el roig, sé que blau és el color dels teus ulls...

En definitiva, puc saber molt sobre alguna cosa (puc formular moltes proposicions sobre ella) i no conèixer-la (coneixement de coses), i també viceversa, encara que normalment si la conec podré formular alguna proposició, tindré algun saber o, almenys, pretendré que el tinc. I és que el coneixement de coses és infa.lible (fins i tot si la meua visió d'un color és una al.lucinació o un somni no pot haver-hi error mentre no vaja més enllà formulant judicis: el subjecte aprehen un objecte, sense entrar en què és, quines característiques poseeix o si és real). Però des del moment que formule una proposició sobre tal objecte em puc equivocar: sé que el cel és blau (ho és?).

El saber proposicional és molt important perquè amplia enormement el nostre àmbit de coneixement, que sense ell estaria, com li passa als demés animals, circumscrit a la limitada experiència directa de les coses. Però, a canvi, és fal.lible, susceptible d'error: tota proposició pot ser vertadera o falsa.

Com que estem tractant el problema del saber i, a més, tot coneixement en tant que es fa públic s'ha de formular lingüísticament en proposicions, deixarem de banda el coneixement de coses i a partir d'ara només parlarem de “coneixement” en el sentit proposicional, és a dir, emprarem com a sinònims saber i coneixement. Doncs bé, considerant que no sempre encertem en els nostres judicis, quan podré dir que sé o conec? Encara que haurem d'anar desenvolupant cadascun d'aquests aspectes, començarem per establir que calen 3 condicions perquè hi haja saber:

1. Condició de creença: “Si S sap que p, llavors S creu que p”. No tindria sentit dir que sé p però no m'ho crec: si ho sé m'ho crec (encara que potser crega sense saber).
2. Condició de justificació: “Si S sap que p, llavors S té raons per creure que p”. Ja hem insistit en què tot saber racional ha de poder justificar mitjançant arguments sòlids i forts allò que afirma. Si crec que p, però no ho puc justificar adequadament, no es pot dir que ho sé.
3. Condició de veritat: “Si S sap que p, llavors p és vertader”. Aquesta és la qüestió més difícil: no basta que crega i puga justificar la meua creença: per dir que sé tal creença ha de ser vertadera. Un coneixement fals no és pròpiament coneixement, sinó error.

En poques paraules: saber és tenir una creença justificada i vertadera.

1.2 Creença i opinió, certesa i dubte

La creença és un element subjectiu del saber, és l'assentiment que el subjecte dóna a un judici. Ara bé, la creença pot estar o no justificada i, d'altra banda, ser vertadera o falsa.

Les creences poden ser racionals o irracionals segons estiguen o no justificades adequadament. Si creus que aprovaràs un examen, sense haver estudiat gens, perquè ho has somniat, la teua creença pot ser qualificada d'irracional, i fins i tot si es donara el cas que aprovares no es podria dir que ho sabies, ja que no tenies bones raons per creure-ho. Per descomptat el que es consideren adequades unes raons per justificar una creença depén d'un context cultural: en algunes cultures haver-ho somniat podria ser una bona justificació de la creença, especialment si ho ha somniat un xaman. La justificació d'una creença no es pot valorar aïllant aquesta creença de la resta de creences sostingudes per una comunitat, ni aïllant a l'individu que la manté de la resta de persones a qui els seus arguments per defensar-la hauran de convéncer. Però quantes vegades has somniat coses que no han ocorregut?

Podem dir que, almenys dins la nostra cultura, la creença en una proposició p és racional si la podem justificar atenent a alguna d'aquestes condicions:

1. P és una tautologia
2. P es pot comprovar directament o hi ha testimonis fiables
3. P forma part o ve recolzada per alguna teoria científica vigent
4. P es pot deduir d'altres creences racionals

Cadascun de nosaltres viu assumint un conjunt de creences, moltes d'elles implícites i inconscients. Perquè aquest siga un conjunt racional de creences caldrà no sols que cadascuna d'elles puga justificar-se, sinó també que entre elles no presenten contradiccions, que el seu conjunt siga consistent. Sovint absorbim creences que provenen de diferents fonts del nostre context cultural, i que resulten incompatibles, sense adonar-nos-se'n. És compatible creure que l'ésser humà s'ha originat per un procés evolutiu a partir d'altres animals, creença provinent del saber científic, amb què ens ha creat Déu, creença provinent de la tradició religiosa? Cal plantejar-s'ho i intentar conformar un conjunt racional de creences, que aspire a la màxima coherència lògica, si és que pretenem saber.

Però per racional que siga una creença no equival a saber. Encara que estiga justificada racionalment, una creença podria ser falsa. L'estat mental de seguretat en la possessió de la veritat s'anomena certesa, i el seu contrari és el dubte. Quan algú dubta es troba indecís sobre la veritat d'una creença i les raons que la justifiquen, i pot admetre la possibilitat de què altra creença distinta a la seua siga la vertadera. En tal cas no es pot dir que sap, sinó que té una opinió.

Hi ha majors o menors graus de certesa i dubte. Quan tenim absoluta certesa en una creença, quan la considerem indubtable en tant que seria irracional qüestionar-la o negar-la, diem que es tracta d'una evidència. Així són per exemple evidents les tautologies, com també és evident per a mi que en aquest moment estic escrivint o per a tu que ara estàs llegint.

Puc dir per tant, quan la creença és evident, que sé? Potser no del tot. La certesa i fins i tot l'evidència d'una creença formen part de l'aspecte subjectiu del coneixement, són vivències o sentiments del subjecte cognoscent, no propietats objectives de la proposició, que pot ser falsa malgrat la nostra certesa. Durant molts segles a la humanitat li semblà evident que la Terra estava quieta i que el sol girava al seu voltant. Per dir que sé no basta amb la certesa absoluta o evidència, cal que la proposició siga vertadera.

2. ÉS POSSIBLE EL CONEIXEMENT?

2.1. El dogmatisme

La resposta del dogmàtic a la qüestió de si és possible el coneixement és un sí rotund: podem conèixer la veritat, el subjecte pot aprehendre l'objecte en la seua realitat i formular sobre ell judicis que són vertaders d'una forma objectiva i absoluta.

La postura prèvia a tota reflexió epistemològica sòl ser aquesta, que cabria qualificar com a dogmatisme ingenu o acrític, en tant que no s'ha plantejat el coneixement com a problema. Suposa que el subjecte es representa fidedignament l'objecte com un mirall sense distorsions, creu que el seu saber còpia l'objecte tal qual és, és a dir, ignora la pròpia existència del subjecte del coneixement i els múltiples condicionaments que hi aporta: ignora que tenim uns sentits que ens duen a percebre de determinada manera i creu que la realitat objectiva és tal com aquests la capten (no ha reflexionat que cada espècie té el seu món perceptiu, i que considerar més “real” el nostre no és més que un prejudici antropocèntric), ignora que classifiquem el percebut en conceptes que podrien ser distints i, de fet, varien en les distintes llengües (no es tracta merament de distintes paraules, sinó de distintes categories classificatòries, distints móns conceptuals), ignora els condicionaments culturals i històrics que ens fan assumir determinades creences com a vertaderes i determinades justificacions com a convincents etc. Les diverses religions solen també ser dogmàtiques en tant que pretenen estar en possessió de veritats presumptament avalades per Déu (la divinitat representaria, cas d'existir, el punt de vista privilegiat, absolut i objectiu, més enllà de la intersubjectivitat humana), i que ens serien revelades no a través de la raó, l'experiència i l'argumentació, sinó mitjançant la “il·luminació” d'alguns elegits (els profetes, el Papa) i plasmades en llibres sagrats com la Bíblia o l’Alcorà. El dogmatisme acrític no sols peca d'ingenu, sinó que resulta perillós perquè pot conduir al fanatisme i l'obcecació, a una actitud intolerant i autoritària.

...