Ser Joan Fuster

Ser Joan Fuster

Victoria Perucho Núñez

Índex

1. Dades sobre l’autor.
2. Relació de temes que tracta al llarg de l’obra analitzada.
3. Exposició de tesis.
4. Característiques de l'escriptura de l'autor referides a aspectes de variació lingüística.
5. Valoració crítica.

1. Dades sobre l’autor.

Joan Fuster va nàixer a Sueca el 1922 i després de la universitat, on es llicencià en dret, s’abocà a la creació d’un gènere, l’assaig, encarà que també féu una incursió a la poesia. És, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua.

Ara bé, el polimorfisme d'aquest home gira al voltant de la seva producció assagística, on l'escriptor deixa constància quotidiana de les seves reflexions sobre el món.

L’assaig és una prosa d’idees amb una forta base argumentativa lliure i personal al voltant de temes de caire humanista. Així que Fuster s’inicia en un gènere que resulta provocador en una època en què ni es poden tenir idees, ni molt menys expressar-les en llibertat.

Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària. Perquè, en efecte, una de les característiques del gènere es troba precisament en el seu innat fragmentarisme, ja que, com en un bon assaig, es podria dir que el de Fuster pot llegir-se en qualsevol de les seves pàgines, perquè no té una estructura tancada, i manifesta una clara vocació de discurs inacabat.

El tema central de l'assaig fusterià no és sinó aquest: un continu examen de consciència, on per "consciència" hem d'entendre la interacció d'un jo racional amb el món. L'autor s'instal·la així en un espai diferenciat respecte de la pura narració o la descripció de la realitat exterior i també respecte del pur crit íntim i irracionalista de la lírica. L'objecte de l'assaig és, doncs, el mateix procés de la deliberació interior de l'assagista sobre el món que l'envolta. I aquesta deliberació ha de partir d'un escepticisme que neutralitze la inèrcia dels dogmatismes.

També una de les temàtiques predilectes de l'assaig fusterià és la cultura, entesa com el conjunt dels mecanismes d'interacció de l'animal humà amb el seu medi ambient. Caldria afegir matèries variades que ocupen la ploma de Fuster, com ara la literatura, la història o la política.

De tota la quantitat de llibres escrits en l’aspecte sociopolític, és Nosaltres els valencians (1962), el més important ja que tingué un gran impacte no solament en la societat valenciana sinó també en la resta dels Països Catalans. S’hi planteja la problemàtica de la identitat nacional dels valencians a partir de l’anàlisi històrica de la llengua i la cultura com a factors definitoris de la pròpia identitat. Hi ha un objectiu clar de fer reflexionar sobre aquells aspectes de nacionalitat. Aquest llibre naixia de la posició política i del compromís de Fuster amb la seua terra, cosa que no passà inadvertida per les autoritats franquistes del moment.

La temàtica d’aquests escrits sociopolítics no és exclusivament valenciana, sinó que va més enllà dels límits del País Valencià, per això, l’obra de Fuster ajudà a crear una consciència unitària entre totes les terres que parlen la nostra llengua.

Sens dubte, una de les aportacions de Fuster a la literatura catalana és el treball estilístic que fa de la seva prosa un instrument àgil de pensament, de discussió, de lectura amena.

Un dels trets més recurrents de l'estil fusterià és una ironia desmitificadora, una sornegueria que fa contrastar escèpticament la buidor de les grans paraules amb el vessant materialista de la realitat social.

Amb tot açò l'escriptor manifesta el seu propòsit de presentar el món amb una llum nova que agite les inèrcies de la percepció i pose a la llum els paranys ideològics que s'amaguen en les rutines discursives.

Un altre tret essencial del seu estil, és l’acostament de l'escriptura al món de l'oralitat immediata, a la interacció entre autor i lector. El discurs de Fuster va ple d'interjeccions, d'expressions col·loquials i d'altres marques d'oralitat que apropen la seva prosa d'idees a un model de diàleg deliberatiu allunyat de l'abstracció monòtona dels textos filosòfics. En aquest equilibri entre la idea profunda i la conversa vivaç es troba probablement un dels mèrits més rellevants del model d'escriptura assagística que Fuster propugna.

2. Relació de temes que tracta al llarg de l’obra analitzada.

Aquest llibre és una antologia de textos fusterians, feta principalment per apropar el gènere assagístic a les noves generacions de lectors. Per tant, s'han eliminat temes on les referències sobre altres autors, tendències o dades històriques dificultaren la comprensió per part dels nous lectors.

Entre els textos, agrupats per temes, trobem reflexions sobre: la delinqüència actual, les modes i els costums de la joventut, la influència de la publicitat i els mitjans de comunicació, la justícia, la llibertat, l’ecologisme, la guerra i el pacifisme, entre d’altres.

3. Exposició de tesis.

El món de cada dia

Les xifres de la delinqüència (pàgina 33)

En aquest text l’autor critica la creença general que aferma que avui en dia hi ha més delictes que en temps passats.

Fuster ens mostra el seu desacord a l’inici, on planteja que ‘’Un problema que mai no he vist gaire clar és aquest de les xifres cada dia més grosses que els tribunals i els sociòlegs donen de la «delinqüència» actual.’’

Podem observar que utilitza lèxic valoratiu com ‘’gaire clar’’ o ‘’grosses’’ i l’ús de recursos tipogràfics com les cometes en ‘’delinqüència’’ per a expressar que ell no està d’acord amb les suposades xifres i per a fer una mena de ridiculització al pensament general.

A més, critica que les ‘’bones ànimes, habitualment de mala memòria o d’escassa informació’’ es queixen, ‘’acaben sumides en alguna forma d’espant’’, on el lèxic valoratiu, com ‘’bones ànimes’’, ‘’mala’’, ‘’escassa’’ o ‘’alguna forma d’espant’’ és utilitzat amb una espècie d’ironia.

L’autor aferma mitjançant la comparació d’un argument de cita amb un criteri sapiencial com és un refrany que en tota la història de la humanitat la delinqüència ha sigut un tema tractat: ‘’El tòpic, antiquíssim, que el castellà Jorge Manrique deixà estipulat en uns versos d’aire paremiològic, «cualquier tiempo pasado fue mejor», caldria que fos contínuament contrastat amb un altre, domèstic per a nosaltres en la seua formulació, que seria el de «sempre han tingut bec les oques».’’

...