Descartes

RENÉ DESCARTES (1596-1650)

a) Vida i obra de René Descartes.

Les tres etapes de la vida de Descartes són:

1º- Anys de formació:

1596: René Descartes neix a La Haye (Turena, França, al sud est de París; avui la localitat s’anomena Descartes), el 31 de març de 1596. El seu pare, Joaquim era un membre del Parlament de Rennes (a la Bretanya francesa) i pertanyia a la “noblesa de toga”, val a dir, era un advocat ric que havia comprat un títol nobiliari (una baronia) per ascendir socialment. La mare del petit René mor a l’any següent, de sobrepart i el futur filòsof va ser educat per l’àvia, mentre el pare es tornà a casar. Això ha estat considerat important per alguns biògrafs, perquè Descartes tenia un temperament força esquerp, pessimista i tímid. Mai no es va casar i (a la manera estoica) va preferir una vida allunyada del poder.

1606-1614: Estudia al Col•legi Reial de La Flèche, dirigit pels jesuïtes i dedicat a l’educació de joves nobles. Descartes era un noi malaltís que tenia sovint permís per estar-se al llit i llegir. Aquesta tendència a la misantropia va conservar-la sempre. Descartes sempre es sentí molt orgullós de ser alumne dels jesuïtes. Va estudiar amb ells la física de Galileu (que, oficialment, estava prohibida) però la filosofia que va aprendre fou, en canvi, molt tradicionals i escolàstica. Anys a venir, en el Discurs del mètode mostrarà el seu escàndol per la manca d’adequació de la filosofia a la nova mentalitat científica.

1616: Es llicencia en Dret per la Universitat de Poitiers; però mai no exercí.

2º.- Anys de recerca:

1618: Per tal de “llegir el gran llibre del món” i com era habitual entre joves nobles, s’allista a l’exèrcit de Maurici de Nassau. Participa en els primers temps del que després va ser la Guerra dels 30 Anys. Coneix el matemàtic Isaac Beeckman, amb qui tindrà correspondència fins 1630, discutint qüestions de lògica, física i matemàtiques.

1619: Canvia de bàndol en la guerra i s’allista amb Maximilià de Baviera. Aquest fet avui ens pot sorprendre, però era habitual a l’època, amb soldats mercenaris. Trobant-se aïllat per la neu a la caserna de Neuburg es produeix la intuïció del seu mètode: la famosa “meditació de l’estufa”, després de la qual decideix abandonar l’exèrcit i dedicar-se de ple als estudis filosòfics (1620). La “meditació de l’estufa” és una reflexió que feu, aïllat en mig de la guerra, sobre la idea de d’ordre i les conseqüències que d’aquest fet se’n podien seguir per a la fonamentació d’una filosofia. Degué ser un cop psicològic fort perquè al Discurs del mètode la retreu com un esdeveniment crucial.

3º.- Anys de producció:

1625-1927: Viu a París, pràcticament reclòs, posa en ordre els seus pensaments i comença a redactar. Fa amistat amb el cardenal du Bérulle, que l’anima a escriure.

1628: Viu al camp. Escriu les Regulae [“Regles per a la direcció de l’enginy”] obra inacabada que conté 21 regles per a cercar la veritat. És possible –però no del tot segur- que formés part d’un grup secret d’intel•lectuals, els Rosa-creu, que intentaven fer gestions diplomàtiques per aconseguir la pau en la guerra dels 30 anys. La divisa del seu escut era: Larvatus prodeo [Avanço amagat] i Descartes li farà honor portant tota la seva vida les seves gestions en gran secret.

1629: Marxa a Holanda (l’únic país europeu del moment sense restricció a cap pràctica religiosa i que respectava la llibertat de consciència) on viurà fins 1649. Canvia sovint de domicili d’una manera difícilment comprensible. Coneix Helena –una serventa seva- amb qui viurà maritalment -i fins tingueren una filla que morí d’escarlatina. Es dedica a fer disseccions d’animals, estudia problemes metafísics i adreça una important correspondència a Élisabeth i a homes de ciència, com Huygens i Mersenne. Les cartes a la princesa Élisabeth (exiliada a Holanda després de la destitució del seu pare el rei Frederic de Bohèmia) són especialment importants per a copsar problemes com la unió del cos i l’ànima (maig, juny de 1643) i l’opinió de Descartes sobre problemes de moral (1645 .1646).

1633: La Santa Seu condemna Galileu i Descartes renuncia a publicar el llibre sobre El Món.

1637: Al juny publica el Discurs del mètode que, com el seu nom indica, era el pròleg o l’explicació del mètode que li havia permès escriure tres llibres científics: Diòptica, Meteors i Geometria editats al mateix volum. En el Discurs se’ns ofereix, en definitiva una autobiografia intel•lectual (ell en diu “la història del meu esperit”) i, en síntesi, els seus principis gnoseològics i metafísics.

1640: Publica en llatí les Meditationes de prima philosophia [“Meditacions metafísiques”] en què estableix el fonament metafísic de la ciència i vincula el coneixement de Déu a la certesa de la geometria. El text es tradueix al francès l’any 1647.

1643: Polèmica contra Descartes, atacat, entre d’altres, pels jesuïtes.

1644: Publica els Principia philosophiae, una mena de resum del seu pensament.

1649: Cristina de Suècia, reina de tarannà obert (i lesbiana, cosa que a l’època era tot un escàndol), convida Descartes a viatjar a Suècia. Com que a Holanda la polèmica anticartesiana augmentava i a França es vivia en plena guerra civil –La Fronda- decideix acceptar la invitació i dóna classes de matemàtiques a la reina.

1650: Descartes s’ensopeix a la Cort, escriu que Suècia és “el país dels óssos” i vol marxar; però mor d’una pulmonia l’11 de febrer.

b) El punt de partida i l’objectiu.

En punt de partida de la filosofia de Descartes és la seva actitud crítica amb el saber escolàstic del seu temps.

- Les argumentacions dels filòsofs escolàstics parteixen de primers principis basats en la fe i l’autoritat. Per tant, els seus principis eren acceptats no per motius filosòfics i racionals. Tot el que havien dit els clàssics i, particularment, Aristòtil era veritat, sense cap crítica possible.

- Perquè els primers principis establerts així no es podien modificar, ja que eren considerats inqüestionables. Per això, mai no es podia arribar a descobrir cap veritat nova.

En aquest context és clar que la ciència no podia progressar.

A més observa que la filosofia escolàstica està constituïda per infinitud d’opinions que sovint es contradiuen les unes a les altres. I això fa pensar que en filosofia tot és dubtós. Era degut, sobretot a:

- El Verbalisme: L’Escolàstica multiplicava l’ús de mots sense significat (substància primera i substància segona, per exemple). Amb

...