Intolerancia A La Lactosa

INTRODUCCIÓ

Des del moment en què ens varem adonar, a mitjans de la ESO, que el Treball de Recerca era un dels projectes més importants que hauríem de dur a terme en la nostra primera etapa com a estudiants, ja varem començar a donar voltes en quin seria un tema interessant a investigar.

Pensàvem sempre en temes transcendentals, coses originals o fets poc estudiats i, de fet, en el moment en que varem veure la llista de propostes que havia elaborat el nostre claustre de professors i cap ens va fer el pes, ens varem posar a buscar, per separat i desesperadament, un tema que, per dir-ho d’alguna manera, causés furor. Buscàvem i cap ens convencia. Un dia, parlant entre nosaltres precisament de les dificultats que teníem per trobar-lo, varem arribar a la conclusió de que potser no ens havíem de centrar tant en trobar un tema interessant per si sol, sinó que podíem trobar un fet comú, investigar-lo i fer-li sorgir els seus trets més interessants.

A partir d’aquí va sorgir la idea d’elaborar un treball conjunt, ja que teníem aspiracions comunes, i sobre la intolerància a la lactosa, un fet comú en la nostra societat que no coneixíem i que encaixava en el camp que volíem treballar: la biologia i la medicina.

No teníem una hipòtesis clara, però es podria resumir en dues: “La intolerància a la lactosa és una patologia important que afecta una gran part de la nostra població i no hi ha gaire consciència social sobre aquest fet”

A mida que anàvem coneixent més coses del tema i anàvem parlant tant amb especialistes com amb el nostre tutor, varem començar a seleccionar les coses que trobàvem més interessants i curioses i varem elaborar una estructura que hem acabat mantenint bastant. Així doncs, varem decidir començar per definir l’afecció, tant fisiològicament com sanitàriament parlant i varem continuar buscant els tipus de diagnòstic i tractament existents. A partir d’aquí, ens varem centrar en les curiositats i la importància evolutiva que té la seva freqüència en les diferents poblacions del món i en l’efecte que aquesta té en les dietes i la salut de les persones. Per acabar i completar el treball, varem decidir fer entrevistes a especialistes i afectats i elaborar enquestes i com a conseqüència una estadística del coneixement i les opinions que tenia la població de Cardona sobre el tema.

En un principi i sense gaire coneixement del que realment era la intolerància a la lactosa, teníem molts més objectius relacionats amb la seva investigació, però a mida que varem anar avançant els varem haver d’eliminar. Podríem definir aquest fet amb l’expressió: “tocar de peus a terra.”

La majoria d’informació ens ha estat proporcionada pel Dr. Nader, pediatra del CAP de Cardona.

1.CONCEPTE D’INTOLERÀNCIA A LA LACTOSA

1.1.La lactosa

1.1.1. Què és la lactosa?

La lactosa és un disacàrid format per la unió, mitjançant un enllaç glicosídic, de dos monosacàrids: la galactosa i la glucosa.

Com veiem a la imatge, concretament, actuen en la seva formació, les molècules galactosa i glucosa unides pels carbonis 1 i 4 respectivament, que quan s’enllacen desprenen una molècula d’aigua. Aquesta unió dóna lloc a la lactosa.

La lactosa també és coneguda com el sucre de la llet, ja que té un gust dolç. Tot i això, relacionant el poder edulcorant de la lactosa amb el del sucre de taula, utilitzar la paraula dolça per caracteritzar-la pot tenir els seus matisos. El sucre de taula, sacarosa, té un poder edulcorant igual a 1, mentre que la glucosa el té igual a 0,7 i la galactosa tan sols igual a 0,3. Amb tot això, la lactosa tan sols té un poder edulcorant igual a 0,25, cosa que fa que l’afirmació “la lactosa és el sucre de la llet” tingui els seus matisos.

La lactosa és present a la llet de totes les femelles mamífers, formant un 4 o 5 % d’aquesta. A més, és una font d’energia pel nostre organisme i facilita l’absorció de calci i de ferro.

1.1.3. Com es digereix la lactosa?

La digestió de la lactosa té lloc a la membrana de l’intestí prim, on aquest disacàrid és atacat per els enzims corresponents.

En el cas de la lactosa, l’enzim és la lactasa, que es produeix a les vellositats intestinals, concretament a l’enteròcit, que són les cèl·lules de les vellositats. En els mamífers, la lactosa només pot ser absorbida per l’organisme si ha estat transformada prèviament en glucosa i galactosa, així doncs, la seva funció és hidrolitzar la lactosa amb una molècula d’aigua perquè doni lloc als seus dos components: la glucosa i la galactosa.

1.1.2 La funció energètica de la lactosa en el nostre organisme

La lactosa, com hem vist anteriorment està formada per glucosa i galactosa. La glucosa és el glúcid més elemental i essencial per a la vida. És un monosacàrid que les cèl·lules del nostre organisme utilitzen com a font d’energia .

Com ja hem vist, la lactosa només pot ser absorbida en forma de glucosa i galactosa i, per tant, els enzims lactases s’han d’encarregar d’hidrolitzar aquest disacàrid i separar-lo en els dos monosacàrids esmentats. Un cop separats, la galactosa és isomeritzada i així convertida en glucosa que és el monosacàrid que utilitzen les cèl·lules.

Aquesta glucosa és absorbida pels capil·lars que envolten les vellositats de l’intestí i passa de la sang al fetge o als músculs on s’emmagatzemarà en forma de glicogen. El glicogen del múscul serà utilitzat per aquest teixit mateix, mentre que la reserva del fetge serà utilitzat per totes les cèl·lules del nostre cos.

Quan li sigui necessari, el nostre organisme tornarà a obtenir el monosacàrid (glucosa) degradant el polisacàrid (glicogen). Aquest procés es regula segons la concentració de glucosa que hi hagi a la sang, procés dut a terme per dues hormones fabricades al pàncrees: la insulina i el glucagó.

La glucosa necessària, mitjançant un procés que anomenem respiració cel·lular -que consisteix en un procés de combustió lenta o oxidació, és a dir, en una combinació de la glucosa amb O2- es transforma en energia. Com a residus de la reacció s’obtenen H2O i CO2.

Glucosa + O2 CO2 + H2O + Energia

Aquesta energia, si els nostres organismes no tinguessin un sistema per emmagatzemar-la, acabaria per dissipar-se, es perdria en forma de calor. És per això que tenim un nucleòtid, el trifosfat d’adenosina (ATP), que conté molta energia en els seus enllaços

...