El Vocabulario de Descartes..

VOCABULARI DESCARTES

Déu:

Déu, segons Descartes, és una substància infinita i d’atributs perfecte, bondadós, etern, immutable, independent, omniscient i omnipotent. Tots aquests són d’una forma o una altra importants en la filosofia cartesiana per tal de demostrar, també, la seua existència: la independència perquè com Déu és una substància, aquest és el concepte límit al grau de la substància; el pensament perquè això demostraria la semblança que mantenim amb Déu; el ser necessari perquè Descartes l’utilitza com a prova per la demostració de la existència de Déu basat en la observació de la imperfecció i dependència de l’ésser humà; infinit ontològicament i; bondadós perquè garanteix el coneixement humà i per la superació del dubte metòdic.

L’existència d’aquest és innata ja que no necessita cap altra cosa per existir. L’argument ontològic és la segona prova de Descartes per demostrar l’existència de Déu. Si Déu és un ésser summament perfecte, si conté totes les perfeccions, cal que hi hagi com una realitat independent del subjecte (no és només pensament), ja que l'existència és una d'aquestes perfeccions. Aquest argument ja el va utilitzar San Anselmo per demostrar l'existència de Déu.

Assenyala també que això no passa amb cap entitat diferent a Déu: en les idees de les altres entitats trobem continguda només la possibilitat d'existència, no la seva realitat.

[pic 2]

Dubte cartesià / metòdic:

El dubte cartesià és el procés que utilitza Descartes per poder descobrir les si hi ha alguna veritat indubtable i que du a terme rigorosament i de forma sistemàtica, procedint pas a pas i considerant fals tot allò del que es dubte. Amb el dubte no sols podem referir-nos a la manifestació o modificació del pensament com atribut principal de la substància pensant, sinó també a l’acte racional del mètode per aconseguir nous coneixements deductius certs. Aquest acte es troba en la regla de l’evidència, on se’ns diu que hem de dubtat d’aquells coneixements que no són clars.

Característiques del dubte cartesià:

• És universal. Posa en dubte qualsevol coneixement.
• És metòdica. No és escèptica, no nega l’existència de la veritat, sinó que pretén evitar que es consideri una cosa dubtosa com a certa per tal d’adquirir un coneixement absolut.
• És exagerada. És a dir, radical. Descartes diu que hem de dubtar tant de lo fals com de lo que no podem demostrar que es cert o del que no queda clar. Segons ell, si alguna cosa quedava com a dubte, se la podia considerar falsa.
• És teòrica, no pràctica.  Posa en qüestió els coneixements i té com a objectiu trobar el coneixement veritable, però no s’ha d’exposar a la vida pràctica ja que en aquesta és inevitable seguir opinions que són sols probables.

Passos del dubte metòdic:

1. Pèrdua del món.

• Dubte dels sentits.
• Dubte de la raó.

1. Descobriment del cogito.
2. Recuperació del món.

• Demostració existència de Déu.
• Demostració de la objectivitat de les nostres facultats cognoscitives.

[pic 3]

Sentits:

Per Descartes, els sentits són les facultats que ens han d’ajudar a trobar la veritat, però en sí mateixos no els considera fonts de veritat perquè són fal·libles.  Els coneixements que obtenim a partits dels sentits els considera idees adventícies. Aquestes idees són dubtoses i tenen carència de validesa, tot i així, Descartes ens diu que aquesta informació sensorial no s’ha de considerar falsa i punt, sinó que ha de ser sotmesa al tribunal de la raó com única garantia de validesa dels nostres coneixements.

[pic 4]

Escèptics:

L’escepticisme és una doctrina filosòfica que nega la capacitat d’adquirir un coneixement veritable. Descartes ho critica i intenta superar aquesta filosofia mitjançant el dubte metòdic i el descobriment d’una veritat indubtable. Aleshores, podríem considerar la filosofia de Descartes escèptica de forma provisional, és a dir, fins al moment d’arribar a la veritat.

[pic 5]

Substància:

Una substància és un terme de la naturalesa metafísica que en sistema cartesià de Descartes rep un significat diferent al tradicional, que, en aquest, és allò que existeix de forma independent a les altres, és a dir, que no necessita cap altra cosa per existir. Així doncs, per a Descartes, la única cosa que es pot considerar substància és Déu; però també, amb existència rebuda de Déu, són substàncies la extensió (cos) i el pensament (ànima).

Segons Descartes, aquesta única substància és la que crea la resta de criatures divines o éssers corporis. No obstant això, als éssers contingents els proporcionaria la categoria de substància, encara que fos d'una manera finita i entenent-la com aquell ésser l'existència necessita de la participació de Déu. Aquí es trobarien el cos i l'ànima. És amb aquest terme amb el qual Descartes porta a terme no només la Fonamentació metafísica del seu propi mètode científic, sinó també la defensa d'una determinada visió mecanicista de l'univers reductible a tres tipus d'ens: Déu, el pensament i la matèria.

[pic 6]

Cos:

El cos és una de les dues substàncies finites utilitzades per Descartes per la fonamentació metafísica del seu mètode i per la defensa de una determinada visió mecanicista de la realitat centrada sols en la existència de tres tipus de substàncies.  La matèria, des del seu punt de vista antropològic quedaria identificada amb el cos, caracteritzada per la seva essència (la extensió) i per les seues manifestacions parcials de tal essència, sent una de aquestes fonamental per entendre la realitat física: el moviment. Un cos on inevitablement estaria allotjada l’ànima en l’anomenada glàndula pineal, la qual és la unió, segons Descartes, del cos i l’ànima.

Descartes ho descriu literalment d’aquesta manera: “Entenc per cos tot allò que pot estar delimitat per una figura, estar situat en un lloc i omplir un espai de manera que tot altre cos quedi exclòs” (Meditacions metafísiques).

[pic 7]

Idees:

Les idees és un terme cartesià molt relacionat amb aquelles certeses metafísiques que sustentarien la visió de Descartes de la realitat així com continguts i actes mentals que la raó humana pot arribar a adquirir. És a dir, representacions de la realitat que contenim en el nostre pensament. Quan parlem de continguts mentals ens referim a les tres idees innates (Déu, ànima i cos) i quan diem actes mentals a aquells mitjançant els quals actua el pensament, sent tot els actes i idees iguals. En aquestes últimes classifiquem les idees segons el seu origen: idees adventícies (sentits), factícies (imaginació) i innates (raó).

...