Historia tema restauracion en España (Segundo de Bachillerato)

1. Canvis politics i socials a Espanya fins a la Gran Guerra

1. La complexa modernització de la societat

1.1 Dinàmica demogràfica i redistribució de la població

Quan parlem de l'evolució de la població espanyola i catalana durant els segles XX ens adonem que en la primera dècada del s. XX el creixement va ser molt moderat i els índex més elevats els hem de buscar entre 1920 i 1930, després de la GG (Primera guerra mundial) → Pàg. 120 (Doc.1)

Convé recordar que el llegat del s. XIX deixava molts dèficits, s'arrossegaven moltes característiques pròpies de l'Antic Règim. Podem parlar de la pervivència d'un règim demogràfic antic; les condicions naturals encara pesaven molt:

- La insalubritat de les aigües era la causa principal que els mesos d'estiu fossin els de màxima mortalitat

- Les malalties epidèmiques continuaven fent estralls

- Les grans fams fruit de les males collites

Totes aquestes dificultats retardaven el creixement demogrògrafic, l’única possibilitat de superar-les era l'emigració.

A partir del principi del s.XX els avenços mèdics i sanitaris i la millora en el transport d'aliments van permetre començar a contrarestar aquest cicle fatal (Doc. 2 i 3)

- El país va continuar sent fonamentalment rural

  El creixement es va produir a costa de les zones rurals que van començar a despoblar-se de manera alarmant:

- La població va tendir a desplaçar-se del centre a la perifèria peninsular

- Des de les zones rurals i de muntanya cap a les zones urbanes

Una altra característica d'aquesta mobilitat es que Espanya comparteix amb altres països mediterranis, i va ser l'emigració cap a altres països (especialment França i a l'Amèrica Central i del Sud)

- Durant la GG els països receptors van començar a tancar les fronteres a l'emigració pobra, i serien les ciutats i l'activitat econòmica moderna les que atraurien aquesta població.

* Espanya ha sigut molt característica per emigrar; un dels motius era per millorar les condicions de vida:

- Del centre a la perifèria, sempre ha hagut una tendència a traslladar-se.

- Sud-Nord: El Sud d'Espanya es + pobre que el Nord

- Províncies emissores d’emigrants: Castilla, Andalusia, Madrid...

* Rural: Gent que treballa moltes hores amb salaris baixos; procés de migració del camp a la ciutat

Ciutat: Obrers industrials, sectors terciari (tenen salari assegurat) son molt actius.

1.2 Les fortes desigualtats socials

Una de les manifestacions més evidents de les desigualtats socials la mostraren els índex excepcionalment alts d'analfabetisme.

La societat es dividia entre la classe alta, les classes mitjanes i les classes baixes amb notables diferències entre si:

- Espanya estava molt diferenciada, hi havia una desigualtat econòmica molt diferenciada: Hi havia una quantitat molt poca de gent molt rica (com els terratinents, industrials...) i una quantitat molt elevada de gent pobre.

- El 63% de cada 100 habitants no saben llegir ni escriure → ANALFABETISME, a diferencia de França que era el 24% (el motiu era perquè el 90% era ensenyament privat en les escoles)

- La diferencia de classes va comportar ressentiments cap a l’Església, hi havia un ensenyament limitat.

Classes socials: Grups socials on l'element diferenciador és el patrimoni:

Classe baixa: Condicions de vida bastant condicionades

Classe mitjana: Necessitats bàsiques àmpliament cobertes, com per exemple un advocat, metge, ingenier... son professionals liberals que són l'amo i l'empleat alhora

Classe alta: Nobles, aristòcrates, terratinents, industrials...

1.3 El món rural

Gairebé 2 terços de la població activa espanyola estava ocupada en el sector primari (agricultura, ramaderia i pesca); aquest percentatge augmenta en les zones de predomini rural.

• La renda agrària va augmentar el 50% (Té un rendiment eficaç, el que abans ho feien 10 persones ara podien fer-lo 1) -> Va augmentar la producció i la productivitat
• Predominava el latifundi, ja que les finques de més de 250 ha s’acostaven al 30% del total i al centre-sud arribaven a ser el 60% de mitjana:

Latifundi: Explotació agrària de grans dimensions pertanyent a un sol propietari

Minifundi: Explotació agrària familiar de dimensions reduïdes fruit de la fragmentació de les herències. Eren explotades intensament, però presentaven un baix nivell de capitalització i dificultats tècniques que n’impedien la mecanització.

1.4 Les illes d’industrialització

 A Espanya no hi va haver un procés d’industrialització (Catalunya i el Pais Vasc eren apart)

Aquest esdeveniment es per a 4 motius:

• Localització geogràfica bona
• La mà d’obra era barata i molta disponibilitat (les regions eren abundants amb molta población)
• Necessitat d’existir una burgesia emprenedora rica per invertir els diners creant indústries
• L’activitat + important a Catalunya: Textil, Pais Vasc: Siderurgia, hi ha un coneixement previ dels sectors industrials.

1. La vida política després de la crisi colonial

2.1 La primera reacció política davant del “desastre”

Tot i que van desaparèixer els dos grans liders polítics del período anterior, Antonio Cánovas del Castillo (assassinat per un anarquista el 1897) i Práxedes Mateo Sagasta, la Constitució de 1876 va mantenir intacta i els “partits del torn” el liberal i el conservador van continuar dominant l’escena política.

Aquesta estabilitat va ser possible perquè la vida política espanyola estava controlada pel caciquisme.

Davant del “desastre” de 1898 van tenir un paper destacat alguns politics que des del sistema mateix van voler aplicar formules polítiques noves; regeneraciosme creat per Joaquin Costa (Revolucio controlada per el govern amb ordre, eliminar el caciquisme i restauració, tambe denuncien l’enderriment d’Espanya) en tenim: Francisco Silvela, Raimundi Fernández Villaverde…

...