CIENCIA POLITICA, UN MANUAL

Introducció a la Ciència Política I

CAPÍTOL 3 – Les tres dimensions de la política

La política: estructura, procés i resultat

La política se’ns presenta com un treball col·lectiu, encarregat de gestionar els conflictes provocats per les situacions de desigualtat de les comunitats. Segons el punt de vista, aquesta feina adquireix un aspecte diferent al contemplar-la: pot ser rebuda com a estructura, com a procés o com a resultat.

• Quan observem la política com a estructura (POLITY), fixem la nostra atenció en el mode en que una comunitat determinada organitza les seves actuacions polítiques. Intentem identificar a quines estructures permanents s’ajusten les seves actuacions.

En aquesta estructura es mostra l’arquitectura fixa (composta per institucions i regles) per la qual transiten els comportaments polítics. Per exemple, ens ensenya els factors que expliquen l’aparició dels parlaments, quines funcions tenen assignades i com les exerceixen. O dels mètodes per assignar als titulars del poder: l’herència, la força, l’elecció, etc. Trobem aquí també l’anàlisi de l’estat i altres formes pre-estatals d’organització política, l’examen de les institucions estatals o l’estudi de les organitzacions polítiques internacionals.

• Quan examinem la política com a procés (POLITICS), observem una seqüència de conductes individuals i col·lectives que s’encadenen dinàmicament. Des d’aquesta perspectiva, prenem atenció de manera particular als comportaments de diferents subjectes, examinant les motivacions i la seva manera d’intervenció. Ens ajuda a entendre per què els ciutadans s’inclinen cap a una candidatura o una altra en el moment de les eleccions. Si l’estructura ens ofereix la cara estable de la política, el procés ens presenta la seva cara dinàmica: la política en acció.
• Finalment, quan contemplem la política com a resultat (POLICY), el punt d’atenció el construeixen les respostes que ens donen la combinació del procés i de l’estructura. Aquestes respostes (en forma de decisió) son el producte final de la política, destinat a regular les tensions existents en diferents àmbits de la vida col·lectiva. El que ressalta ara es en quina mesura incideix la política sobre les relacions socials i els seus moments conflictius. En aquesta dimensió de la política s’observa el que és capaç d’aportar la política a la necessària cohesió de la comunitat.

La distinció entre aquestes tres dimensions de la política no és sempre fàcil. Entre altres raons, perquè les llengües llatines utilitzen el mateix terme (política) per referir-se a totes elles. En el món angloparlant és més fàcil diferenciar les tres perspectives. S’utilitzen termes diferents per a cada una: polity (estructura), politics (procés) i policy (el resultat).[pic 1]

La política com estructura: màquina, organisme, mercat?

Cada societat al llarg de la història ha generat el seu propi mode d’estructurar l’activitat política. Aquestes formes històriques d’organització s’han succeït unes a altres com a resultat de canvis econòmics, socials, tècnics i culturals. (No parlem de societats iguals entre societats agràries o societats postindustrials).

Així s’explica l’aparició de formes d’organització diverses en les que s’ha donat diferents noms: la polis, l’imperi, la monarquia estamental o l’estat. En cada una es dona una combinació d’institucions, regles, pautes de conducta, etc. que ofereix un perfil característic. Així, varien les normes que regulen la relació entre economia i política o els modes de seleccionar el personal que es dedica a la política de manera exclusiva.

Quan s’ha intentat descobrir l’estructura de la política, ens trobem amb diferents maneres d’entendre la política:

• Per alguns, l’estructura política es percebuda de manera similar a una màquina. Seguint l’automatisme propi d’una màquina, el que donaria moviment a l’estructura seria l’acció causal d’uns subjectes sobre altres.
• Per altres, la imatge adoptada és l’organisme vivent. El que activa l’estructura és aquí la seva necessitat funcional d’adaptació al medi.
• Una tercera aproximació és la que s’inspira en la metàfora del mercat. L’intercanvi del mercat (compra-venda) mogut per l’interès de les persones, serveix de model per entendre les relacions entre els actors polítics i, en última instancia, per explicar l’activitat de l’estructura que naixeria de l’ajust permanent entre els interessos dels seus actors.

El sistema polític

De manera més esquemàtica i portant les tres metàfores anteriors a un major grau d’abstracció, s’ha aplicat a l’estructura política un model inspirat en la cibernètica. Des d’aquesta perspectiva, l’estructura de la política s’entén com un sistema. Té la seva autonomia, però està vinculada a un entorn del que rep infirmacions i sobre la qual actua.

• Un exemple freqüent de funcionament sistemàtic és el que controla la climatització d’una habitació. El sistema rep una informació, la processa i comprova si s’ajusta als valors prèviament determinats. En cas de des ajustament, emet una instrucció. Comprova de nou la informació i, en cas necessari, emet una nova instrucció.

De manera anàloga, correspon al sistema polític exercir aquestes funcions. Rep del seu entorn social diferents missatges, en forma de notícia, demanda o reivindicacions dels diferents actors. Processa aquesta informació i la contrasta amb els valors i les ideologies dominants en aquella societat. Emet una ordre d’intervenció en forma de política pública, que conté disposicions legals, mandats de govern, accions administratives, campanyes de propaganda, etc. Amb això pretén incidir sobre la realitat, corregint la situació registrada. En altres casos, la reforça amb nous recursos.

L’impacte d’aquesta política pública sobre l’entorn donarà lloc a noves informacions que alimentaran altra vegada l’acció del sistema i desencadenaran intervencions posteriors.

[pic 2]

Els elements del sistema: entorn, inputs, outputs, retroalimentació

Una descripció més detallada del mode sistemàtic ha de tenir en compte el conjunt d’elements amb que es constitueix per comprendre el seu funcionament global.

• Ens referim a l’entorn del sistema polític per descobrir el conjunt d’interaccions que es donen en la societat. Aquestes interaccions reflecteixen situacions de desigualtat i, normalment, de tensió entre diferents actors. La distribució desigual de recursos i posicions entre individus, grups i comunitats motiva el desacord entre ells i reclama la intervenció política. Aquest és doncs l’entorn que pressiona sobre la política, ja sigui en àmbit local, estatal o planetari.
• La connexió entre aquest entorn i el nucli del sistema polític es fa mitjançant l’expressió de demandes: se les denomina inputs per evocar que accedeixen al sistema des de l’exterior. Procedeixen dels actors col·lectius i individuals. Poden adoptar la forma de demanda o reivindicacions. També poden agafar la forma de suports o retrets dirigits als diversos components del sistema polític: dirigents, institucions, regles, etc.
• El conjunt de missatges (inputs) que l’entorn social genera és processat pel sistema, fins a produir una reacció a les demandes i suports plantejats. Aquesta reacció (output) pot consistir en decisions circumstancials o en polítiques sectorials més estructurades i de major abast. En alguns casos és útil distingir la resposta del sistema (output) de l’efecte que aquesta resposta produeix sobre la realitat (outcome o impacte efectiu).

És important esbrinar si la reacció política ha modificat significativament la realitat prèvia.

...