NIetzsche

NIETZSCHE

1) HOME TRÀGIC (home bo):

La primer obra de Nietzsche, El naixement de la tragèdia, conté el nucli de la seva filosofia: el reconeixement de la vida com a valor fonamental i la convicció que la cultura occidental ha rebutjat o temut la vida.

Deia que l’home bo és l’home tràgic, aquell en què creien els presocràtics al segle VI aC. En aquesta primera formulació del pensament, afirma que la tragèdia clàssica grega ens mostra els dos principis que componen la realitat: l’esperit dionisíac (del déu Dionís) i l’esperit apol•lini (del déu Apol•lo). Un home dividit en dues parts (dualísticament):

- Una part irracional (esperit dionisíac): Representa els valors de la vida. Dionís és la divinitat de vi, de la fecunditat, de la salut; és la imatge de la força instintiva i passional, del corrent vital efervescent. L’home dionisíac viu en plena harmonia amb la natura.

- Una part racional (esperit apol•lini): Representa els valors de la raó. Apol•lo és la divinitat de la llum, de la proporció, de la mesura, de l’equilibri i la serenor; trobem el seu esperit en l’obra bella, equilibrada i perfecta. Vol adormir i emmascarar la realitat, ja que en ell hi predomina la raó.

Nietzsche mostra i manté l’oposició entre els dos ordres de valors: els de la vida (dionisíac) i els de la raó (apol•lini). L’art tràgic és una valenta i sublim acceptació de la vida, unsí a la vida, malgrat el dolor que aquesta comporta.

Segons Nietzsche, amb la irrupció de Sòcrates i Plató van començar la decadència i l’error. Els elements morals i intel•lectuals s’imposaren, s’inicià el predomini històric de tot el que és lògic i racional, és a dir, dels valors apol•linis per damunt dels valors dionisíacs. Una mostra d’això és que Sòcrates va preferir la mort a la lluita.

2) FILOSOFIA DEL MARTELL.

Nietzsche esdevingué el gran defensor de l’actitud dionisíaca d’acceptació de la vida tal com és, amb el dolor i la mort que comporta. Fou el gran crític de l’actitud de renúncia de la vida; considerava que aquesta actitud va ser iniciada per Sòcrates i assumida després pel pensament cristià.

En la realitat hi ha dolor i destrucció. Ara bé, el camí superior per a fer front a aquesta realitat no és la renúncia ni l’ascetisme, sinó l’art, un art que afirmi la vida en la seva plenitud. Expressa el sí ala vida de l’esperit dionisíac.

L’expressió Déu ha mort és la gran metàfora que expressa la mort de les veritats absolutes (de Sòcrates) i de les idees immutables (de Plató), la mort de les ideals que guiaven la vida humana. Déu representa: el món de les idees de Plató, tots els idealismes, totes les grans creences o veritats de la història occidental, tot el que dóna sentit a la vida recolzant-se en un més enllà. I ara ens dius Nietzsche que tot això ha mort.

No es refereix que déu no existeixi, sinó que ell l’ha mort. Amb aquesta mort s’enderroca la nostra civilització, ja que tots els seus valors es fonamenten en la creença. Ara vivim la fi de la nostra civilització, els valors suprems ja no tenen validesa. Considera que el sentit del món està aquí i que no hi ha un més enllà.

Al segle V aC va aparèixer Sòcrates. Aquest va confeccionar un home únicament amb la part racional (esperit apol•lini). Sòcrates va acabar amb la part irracional. Nietzsche creu que ell va començar la gran decadència humana. A continuació, trobem Plató que va seguir les teories de Sòcrates. Al segle I dC van aparèixer les religions, com el cristianisme, el judaisme (apol•lini). Es va produir el que s’anomena la Rebel•lió dels esclaus. Els considera esclaus de Déu i, per això, es rebel•len com esclaus. Déu us ha fet febles, ens hem de agrupar en societats per ser forts i tenir poder.

Comença la decadència del home: l’home decadent. Aquest entra en decadència perquè no té la part irracional i es considera un home degenerat. En aquesta època podem trobar a Descartes, Hume, Locke i Mill. Considera que són uns ressentits contra la falta de poder individual, és a dir, contra tots aquells que es senten superiors. Ells sols no són prou forts i mai podran ser com l’home superior.

Al segle XVII trobem el ateisme, és a dir, els valors de l’home decadent ja no serveixen.

3) NIHILISME.

Al segle XIX, quan l’home es trobava sense valors. Què podem fer davant la mort de déu? L’home pot decidir entre dues opcions: O bé tira cap al nihilisme negatiu (darrer home, l’home que viu la fi de la civilització) que ofereix com a sortides el suïcidi o tornar al materialisme, o bé el nihilisme positiu (nou home, que diu sí a la vida): arribar a ser superhomes, tornar a l’home tràgic.

El nihilisme o negació absoluta és l’estat de l’home mancat d’objectius pels quals valgui la pena lluitar, mancat de la força per transcendir-se (arribar a ser superhome); és l’estat de l’home transformat en vegetal. És l’home de la vida moderna que només cerca la comoditat i el plaer quotidians, sense plantejar-se metes ideals.No té valors ja que descobreix que els que tenia són falsos.

Ara bé, l’home nou, el superhome, constituirà el pol oposat del darrer home. El superhome és l’ésser capaç d’estar a l’alçada d’un acte tan immens com l’assassinat de déu; el superhome és el nou déu, un déu terrenal. Donarà un nou sentit a la realitat, crearà nous valors que no estaran fonamentats en un més enllà sinó en aquest món. Aquesta creació de valors serà el gran risc del superhome, ja que no compta amb cap suport fora d’ell mateix (no creu en déu).

4) METAMORFOSI.

Si els homes trien el nihilisme positiu han de passar per una metamorfosi, és a dir, tres formes:

- Ser camell: És l’animal els geps del qual suporta càrregues feixugues; representa l’home capaç de dur el pes de la llei moral, el pes de la transcendència. Simbolitza l’esperit que s’inclina davant allò sublim de la llei moral; la seva màxima és el deure kantià. No

...