Llengua Catalana

 Llegiu el text següent i poseu tots els accents i dièresis que calguin i puntueu-lo adequadament, canviant les minúscules per majúscules quan sigui necessari. Tingueu en compte que:

o no s’han de fer paràgrafs nous;

o no es pot alterar l’ordre de les frases;

o no es poden canviar paraules.

Qualsevol llibre d’estil és bàsicament un compendi de normes estilístiques, que serveix per homologar dins d’una organització determinada una serie de paràmetres del llenguatge escrit, pels quals existeixen diferents opcions d’ús, ja sigui pel seu caràcter discrecional opinable o perque la riquesa del llenguatge fa recomanable acotar les opcions a triar. Exemples d’això serien l’ús de la cursiva o la negreta subjecte a certes normes fixades per la tradició en l’àmbit editorial, però totalment subjectiu en altres contextos. Documents de treball, internet, etc o la tria dels topònims on fins i tot concorren factors politicoideològics.

Les normes d’estil varien segons les llengües. En anglès per exemple és normatiu escriure en majúscula el nom dels mesos de l’any o de les llengües, mentre que en català tant els mesos com les llengües sempre s’escriuen amb minúscula. Així doncs un bon llibre d’estil ha de recollir aquelles normes que aclareixin com actuar en aquests àmbits ambigus i dubtosos. Ara bé, cal tenir present que un llibre d’estil no és una gramàtica. Es pressuposa que la persona usuària té un coneixement suficient de la llengua. El llibre d’estil no dóna pautes per escriure millor sinó que resol dubtes habituals en la producció de materials escrits i acota les opcions de l’organització per a la qual s’ha elaborat en aquells aspectes que son opinables.

Una llengua és abans que res un instrument d’intercanvi d’idees i de coneixements entre persones. És doncs un vehícle de cultura en un sentit abstracte i de cultures en el sentit de cos d’idees, creences, costums i simbologia que identifica una comunitat concreta. Espanya és un país divers en el qual es parlen diverses llengües que no només tenen gramàtiques diferents, sinó que també tenen diferents usos i solucions dictades per la tradició i la norma per a les mateixes disjuntives. La proximitat entre les llengües d’arrel llatina castellà, català i gallec i el bilingüisme actiu d’un nombre important de parlants fa que de vegades s’emprin erròniament usos d’una llengua per a l’altra. A més l’existència de diverses comunitats amb llengües pròpies, genera dubtes constants en l’ús de la toponímia i de les denominacions de les institucions.

 Corregiu el text següent, que té 25 errors. Per aprovar la PAC, heu de resoldre’n bé 20. No podeu tocar ni l’estructura dels paràgrafs ni la puntuació. Els errors són ortogràfics, morfològics, sintàctics i lèxics.

Fa unes quantes setmanes

...